València: la casa de la música vora el mar

Per a molts, la música és qualsevol ressort sonor sota els paràmetres concernents a l’àmbit personal i connectat amb l’experiència surtidora d’emocions. Per a uns altres, és

un procés sintàctic autodefinible i sense un significat programàtic que l’avali. Estan els

que doten a l’art sonor una qualitat eidètica capaç de transformar mitjançant la catarsi que suposa l’aportació morfològica -pròpia de tota forma biològica de l’univers conegut (allò que Plató deia de la música de les esferes) de la seua estructura interna del so- i que, per tant, empatitza en forma d’emoció davant el reconeixement del comú, ja sigui conscient o inconscientment.

El gust, per tant, més enllà de l’impacte immediat, pot arribar a filtrar l’experiècia de la música sota irrelevant conat d’intimitat que poc o res té a veure amb el concepte profund del so. El gust, la inclinació personal, no denota per se substància qualificadora. Per això, el que pel braç polític de l’Institut Valencià de la Cultura significa la música, poc hauria d’interessar-nos si no fos perquè sota el seu règim cultural edificat sobre un esguard limitat, defineix la música i les seues concomitàncies des de la ignorància.

València, com a paradigma, ha viscut d’esquenes a la mar convertida en una sort d’estampa publicitària inaccessible. De la mateixa manera s’ha fet amb la música, ora perquè l’idioma del règim no era l’apropiat (com ha succeït en tots dos costats de la balança política) ora perquè la ignorància ha aconseguit cotes de categoria contra tot el que tingui una aroma a qualitat, aquella que els gestors actuals per inassolible per al seu enteniment, rebutgen. L’empobriment d’una societat ve de la mà de la injúria de la cultura o, la qual cosa és pitjor, redefinir-la a l’antull d’ulls escassos, reajustar-la a la pròpia visió o, directament, situar-la en l’espectre de l’oci més banal.

Oci i cultura no sols són ítems que ocupin el mateix espai i, en virtut d’aquesta qualitat són, no solament absolutament complementaris sinó irremeiablement necessaris.

Nogensmenys, l’aspecte intel·lectual de la música -al contrari del que ocorre en la literatura, arts plàstiques i visuals, teatre, dansa, etcètera- ha quedat vetlat en un magma d’inconsistència sonora on la música popular, més fàcilment consumible, ocupa cada vegada un major espai rebatejat com a cultura. Una òpera de Wagner no comporta una escolta plàcida, despreocupada o asèptica. Molt al contrari, requereix un esforç, entre moltes altres coses, perquè la recompensa emocional i cognitiva és molt superior.

Per al braç polític del IVC cal explicar-li-ho amb un exemple que, encara que no estaran d’acord, potser entenguin. No és el mateix el Tirant que el Spiderman, independentment del gust o preferència. Objectivament i sense una mirada miop, el primer és cultura i el segon oci i, com s’ha dit, absolutament compatible.

La programació que el IVC presenta amb un elenc totalment format per música d’impacte mediàtic, està òrfena de música d’evolució clàssica (antiga, clàssica, romàntica, contemporània…) que justifique (ja no ho dissimulen) la seua absoluta passivitat, desagafe i insensibilitat per la música que no entenen. Músiques que lloen amors torpes, que desencaixen la mètrica dels nostres poetes en plètores arcaiques, que transiten escassos acords i que posen com a pretext la modernitat, quan les seues cobles ja es canten des de fa segles.

La caiguda de credibilitat, professionalitat o, almenys, equitat, ha col·locat al IVC molt malauradament en els primers llocs del rànquing de les polítiques que van contra la cultura. Pensàvem que res podria ser pitjor que en els anys foscos, quan l’au del neguit ens cobria amb el seu halo incommensurable. Però sí, ho han superat. No els importa la cultura. Molt menys la música que no siga la seua.

València és la casa de la música vora la mar, utilitzant com al·legoria el poemari del gran Vicent Andrés Estellés. Més aviat, seguint amb les metàfores, la casa d’esquenes a la mar, d’esquenes a la seua cultura i als seus músics. Les institucions tenen una gran oportunitat de posar en valor la música de contingut intel·lectual com a palanca de canvi social, ni més ni menys com així ha sigut al llarg dels segles. Les llibertats, els assoliments socials, l’emancipació de l’opressió… tot ha tingut com a assumpció l’aplicació de la cultura i no per les activitats d’oci i l’entreteniment que l’IVC lloa a mans plenes.

No mereixem més que el que consentim i com el món de la música d’evolució clàssica s’ha format sentimentalment en una sort d’escola de la por, podem agrair que ens passa encara poc per a l’escassa resistència que presentem.

La revolució va arribar des de la cultura, molt especialment des de la música. Ara, els músics, callen, convertint-se en aliats de l’atropellament a la raó més bàsica. Però ens queda la poesia. En paraules belles del poeta de Burjassot: «Allò que val és la consciència/ de no ser cap de bestiar sinó s’és poble./ I el teu, greument, has escollit».