Estupidesa

Les urgències immediates d’enfrontar la pandèmia, que ens ha portat a una crisi sanitària i econòmica, han diluït el debat d’un dels reptes més greus, potser el més greu, que tenim al davant, que és el canvi climàtic i la seua repercussió global i local, tant en el territori com en les persones. Pareix que les autoritats i els agents econòmics no són conscients d’aquest problema que ens afecta a tothom i es continuen fent projectes totalment lesius amb el medi ambient i en conseqüència també per a les persones, així s’entesten, per exemple, en una ampliació del port de València que és ecològicament perjudicial tant per al litoral marí com per a l’horta, per les ampliacions innecessàries de vials, i no sols perquè les previsions a mig termina són de baixada de tràfic marítim, sinó també perquè sols afavoreixen els interessos d’unes poques empreses en contra de la majoria de la població. El mateix ocorre amb les reconstruccions de passejos marítims que tornaran a ser arrasats en la propera tempesta. Com també en la cabuderia de continuar construint en la costa per a augmentar més la capacitat del turisme massiu en zones d’estrès hídric. El model econòmic neoliberal està condicionant també l’aplicació de les energies renovables amb les concessions de mega-plantes fotovoltaiques en paratges agrícoles o de boscos sense tenir cura de l’entorn. No són conscients les autoritats responsables d’aquest repte que ens afectarà a totes? No tenen en compte aquesta situació a l’hora de prendre decisions que agreugen la situació per a un futur pròxim?

El model econòmic actual no és viable per al País Valencià, sobretot perquè no pot garantir la salut econòmica i social de la població, no és sostenible mediambientalment, és un model generador de treball temporal, treball parcial, treball mal pagat, treball discriminador per edat i sexe, grans borses de treball submergit, pensions baixes, altes taxes de pobresa i altes taxes d’atur, model que està suportat sobre uns sectors que aporten poc valor afegit a l’economia, a banda dels grans perjudicis mediambientals que han suposat, sobretot en la costa i sobre el despoblament dels pobles de l’interior. Són conscients els que han de pendre les decisions d’inversió pública que han d’enfrontar-se a aquesta situació, alertada per la majoria dels analistes econòmics?. Volen actuar per a solucionar o, almenys, pal·liar aquestes situacions d’extrema necessitat de la població? Tenen la voluntat, la capacitat i la independència política per a actuar amb criteris socials i ambientals?

Un accident, com ara el vaixell encallat al Canal de Suez, ens ha mostrat gràficament l’immens abast del tràfic de mercaderies arreu del món i la seua direcció: dels països productors de manufactures barates per a multinacionals que se’n aprofiten de mà d’obra en condicions precàries, cap als països desenvolupats, en els quals s’ha orientat a la població cap a la cultura del consumisme sense trellat. La falta de referents cívics, propiciada interessadament per les instàncies de poder des de fa molts anys, ha creat en el nostre entorn una societat fortament individualista, basada en la competitivitat entre persones com a motor de les relacions socials, perdent tot sentit col·lectiu, referents socials i valors comuns.

Com hem vist, hi ha molts interrogants als que cal donar respostes i solucions clares als reptes de present i futur. Cap persona amb responsabilitat pública pot argumentar que no coneix la situació, per molt que s’entesten, algunes i alguns, en amagar-la o desviar l’atenció sobre el tema, per molt que s’agiten les xarxes mediàtiques i socials amb nimietats que amaguen a la població el vertader problema. La pandèmia ens ha posat en una situació límit, ha despullat totalment el que estava mig tapat. Ara tenim una oportunitat única per a les decisions valentes amb perspectiva de futur, per a canviar de rumb definitivament a favor de les persones. Però, no subestimem mai l’estupidesa humana.