Divendres serà Sant Jordi, festa gran a Alcoi, per molts també la festa dels llibres i les roses i, per segon any, per culpa d'aquest maleït virus pandèmic, no podré passejar les Rambles de Barcelona entre llibres, roses i una gentada que fa del 23 d'abril un especial dia dels enamorats, dels llibres i les roses. Així que, mentre espere l'arribada dels llibres encomanats, recordaré la meua fidel història d'amor amb ells.

Sóc un d'aquells nens de postguerra nats al si d'una de les moltes famílies treballadores a les quals la revolta franquista havia aixafat vides, drets i il·lusions. A casa no hi havia llibres, i a l'escola ens obligaven a llegir el Quixot i llibres patriòtics amb històries de “flechas y pelayos”, joves herois feixistes, també llegíem les històries de “Roberto Alcazar y Pedrín”, “El guerrero del antifaz” i unes “Hazañas bélicas” on els americans sempre guanyaven als dolents japonesos. Allò sí que era un adoctrinament com ara agradaria a l'extrema dreta que fos obligatori a les escoles. Encara, no sé com, alguns vam poder fugir de tot aquell ambient i tindre l'esperit de llibertat, fraternitat i igualtat que encara tenim i defensem.

La meua gran sort fou tindre un veí que tenia llibres, i cada setmana em deixava un. Fou la meua trobada amb importants obres de la literatura universal editades en una col·lecció que barrejava text amb dibuixos. Els únics llibres de la meua propietat eren textos escolars que navegaven entre l'adoctrinament polític i el religiós. En complir els 14 anys vaig deixar l'escola dels Salesians per començar a treballar i seguir estudiant a les nits. Ja tenia alguns diners per comprar llibres i començar a fer la meua xicoteta biblioteca. El primer llibre que vaig comprar fou una Bíblia perquè sempre he pensat que l'Antic Testament és la millor novel·la d'aventures que es pot llegir. Amb el sou del mes següent vaig comprar els tres volums de les Obres Completes de Blasco Ibáñez, escriptor que a la meua família republicana li semblava un polític revolucionari malgrat no haver llegit mai cap dels seus escrits.

Passaren els anys i vaig continuar comprant i llegint llibres, molts continuen amb mi després d'arribar a la meua vida fa més de 50 anys. Alguns encara em serveixen més d'una vegada per consultar-los, altres estan en qualsevol racó amagat de la biblioteca, i alguns m'han tret de problemes en temps de penúria econòmica quan, amb pesar els he hagut de malvendre a una llibreria de vell. De tant en tant m'agrada acaronar algun dels llibres que al llarg de la vida he estimat, en obrir-los sempre trobe que tenen alguna cosa a dir-me, un record, una situació, una persona que ara ja no hi és o és lluny.

Tinc llibres escrits per persones que no he conegut personalment, però a les que he arribat a estimar llegint els seus escrits, i tinc llibres escrits per persones amb les quals he tingut tracte personal i encara que, alguns ara ja no hi són entre nosaltres, sempre són amb mi gràcies als seus llibres. Va haver-hi un temps, quan era molt jove, que sempre tenia pressa per llegir, a la meua generació el franquisme ens va robar una part de la cultura, ens van robar García Lorca i Miguel Hernández, entre altres, i, als valencians, especialment, ens robaren Ausiàs March i el nostre Segle d'Or literari. Tenia pressa per llegir tot el que no havia llegit quan em tocava fer-ho. La meua fidel amant, amb qui cada nit vaig al llit, és la lletra impresa.

Divendres arribarà a casa algun nou llibre, i també una rosa, malgrat que siga de paper, esperant poder tornar aviat a trepitjar els bulevards ardents de llibres i roses.