De no fer res, no passa res», diuen alguns capitosts polítics per tal de no decantar-se o no enfrontar-se a una opinió social suposadament dividida. No fer res és una etiqueta i una realitat en el nostre món, a la qual ens sumem molts. Les gents alaben el fet de disposar de temps per a no fer res, temps per a si mateix, fora i lluny del compromís laboral, no treballar, temps propi, o d’oci o de descans personal. Però resulta que «Res costa més que no fer res» o «Estic cansat de no fer res». I això és així, més enllà dels jocs de paraules.
Hem de tindre en compte que el mateix Déu Nostre Senyor va treballar durant sis dies seguits, i, després, va decidir no fer res més, descansar tota una eternitat. Una jubilació catalogada de divina, distinta de la nostra jubilació, ben curteta, però descansada, cobrant i sense fer res. No fer res?, això no pot ser: a caminar, a prendre el sol, a jugar al dòmino, a viatjar amb l’Imserso, a passejar els netets, també a vore el metge...
Sobre la qüestió, algú va escriure el «dolce far niente», o «el dret a la peresa». Volia dir «el dret a l’oci». Clar, les paraules, igual com les actituds o els drets, van canviant, van apareixent, o van prenent nova presència o significat. Oci entra o cau millor que peresa. Oci, la negació del qual era nec-otium/negoci, és a dir, treball, ocupació, accepció que ve a indicar-nos que, si és per algun benefici o guany, ens ocuparem, ens mourem, nec-otiarem.
Ara bé, si veus algú badallant, o estirant els braços cap amunt, o arronsant una cama damunt l’altra, ja saps què està fent; o no fent. Igualment sense adoptar cap d’eixes actituds, el mateix Mariano Rajoy es va esplaiar: «Mañana tengo el coñazo del desfile [militar], en fin, un plan apasionante». O el futbolista Xavi, del Barça: «L’idioma no és guanyar, guanyar i guanyar, no; la filosofia és allò més important». O allò altre que va dir no sabem qui: «La peresa és la mare de tots els vicis, i, com a tal mare, s’ha de respectar». O siga, podem estar aparentment en actitud activa, però mentalment en posició passiva. La vida dona per a molt. I no fer res presenta moltes cares.
Uns altres diran sobre tot plegat: això és procrastinació. Fotre!, bona paraula. Ens deixa una mica bocabadats. Procrastinació. Qui no ha sigut mai reu de procrastinació? Hem d’acudir al diccionari, que per a això el vam comprar i llueix en les prestatgeries del saló.
El que sí està clar és que, davant la qüestió que ens ocupa, desterrem paraules com desídia, incúria, vagància, mandra, patxorra, gossera, ganduleria, apatia, contemplar les musaranyes, estar empantanat, mirar per la finestra, arronsar els muscles... La negativitat en la vida no ens agrada. El que fem, o no fem, ho fem de bon grat.
I parlant de negativitat, miren, algú es va inventar allò de «trabajo de manos, trabajo de villanos». Clar!, era el temps dels aristòcrates i fijosdalgo. Es veu que no sabien què dir per a no fer res. La qual cosa significa que tot sempre és relatiu, relatiu als valors del moment, així, per contra, «el bon llaurador, en el camí; no entre taules de vi». I ja per tancar polèmiques, segons hem sentit dir als grans filòsofs i poetes, «el treball i la lluita sempre criden als millors».
