Si en el món del futbol el Barça és més que un club, en el panorama polític valencià el 25 d’abril és més que una diada. Alguns diran que és absurd festejar una derrota, però altres diem com Saramago que «la derrota té una cosa positiva: mai és definitiva». Com la victòria, que tampoc ho és. Derrota i victòria són les dues cares d’un mateix fet històric. Una mira el passat contemplant la derrota com una tragèdia grega; l’altra mira el futur pensant en allò que volem ser i no en allò que vam ser. Perquè és un error sobrevalorar temps passats i pensar que foren millors, quan és molt probable que els futurs siguen millors encara. Qualsevol poble —i el poble valencià no és l’excepció— té un passat més o menys llunyà on situar un esdeveniment dramàtic. Plorar la desfeta del 25A mereix els retrets de la mare de Boabdil, perquè lamentar-se pel passat és tant com lamentar-se pel sentit de la història, ja que no tenim al nostre abast la possibilitat de poder-la canviar.
Què recordem? Què lamentem? Recordem la lluita dels maulets contra les tropes borbòniques. Lamentem la pèrdua dels Furs i esdevenir província de Castella. Fou també una guerra entre valencians (maulets contra botiflers). I a desgrat del que alguns creuen, no lluitàvem contra Espanya sinó per un altre model d’Espanya; contra el centralisme del rei Borbó i a favor del rei de la Casa d’Àustria que acatava els nostres Furs. Refent la dita del moliner lladre: de rei canviaràs però de l’Espanya lladre no escaparàs. L’infrafinançament autonòmic confirma la rapinya. Odie dir que Espanya ens roba, però ens roba. Si amb una garrotada et furten els diners és un robatori, no? Doncs, si te’ls furten a cop de solidaritat imposada també ho és, ja que ningú no és solidari si ho és a la força. El compromís de l’altiplà d’un finançament just és fals com la fusta de figuera, ja que mai recorre la distància que separa la promesa de la realitat. Potser avançaríem més posant una espelma a santa Rita, patrona dels impossibles.
