Acabe de llegir amb gran plaer una biografia de Joan Lluís Vives, possiblement la més completa i unitària que se n’ha publicat fins ara, escrita per José Luis Villacañas, catedràtic de Filosofia de la Universitat Complutense de Madrid i col·laborador de Levante-EMV (Luis Vives, Taurus, Barcelona, 2021). No soc filòleg, ni historiador, ni filòsof, però sí un lector avesat, i com a lector avesat he de dir que m’ha semblat un treball brillant, minuciós, molt ben escrit i clarificador. Un gran treball bibliogràfic, rigorós i amè, que posa en relleu la insidiosa tragèdia personal i familiar per la qual va haver de passar un dels intel·lectuals més importants del País Valencià, o si de cas el més important si tenim en compte l’abast de la seua influència com un dels humanistes europeus de referència del segle XVI, com és el cas d’Erasme de Rotterdam, Thomas Moro o Guillaume Budé, entre d’altres. Però, com és habitual a través de la història passada i present, els intel·lectuals han de fugir i exiliar-se o són cremats vius a la foguera, o els cremen les cases en atemptats terroristes, o pateixen la més implacable indiferència, que no és poca cosa.
És el cas de Joan Lluís Vives, procedent d’una notable família de jueus conversos de la ciutat de València, que als dèsset anys va deixar la capital del Túria per a estudiar a la Sorbona, a París. Aquesta ciutat va ser el punt d’inici d’un periple europeu que el va portar a Bruges, on s’hi va casar i s’hi va establir i va poder viure amb una certa tranquil·litat; va fer classes a la Universitat de Lovaina i, com a conseller de la reina Caterina, la primera dona d’Enric VIII, també va viure temporalment a Londres. Va deixar pàtria, ciutat i família ben prompte i ja no hi va poder tornar més malgrat la seua profunda enyorança: si hi haguera tornat haguera acabat cremat a la foguera, tal com li va passar el 6 de setembre de 1524 al pare, a la iaia, a la tia, a la cosina del pare i dos familiars més. I encara més: hi van exhumar les restes de la mare, Blanquina March, morta anys abans per la pesta, i van cremar les seues restes òssies per heretge.
Les famílies de jueus conversos de la ciutat de València van aportar a la ciutat una de les generacions més lúcides i cosmopolites de la nostra història en el camp de les lletres, la medicina o les finances. El metge Lluís Alcanyís, primer catedràtic de medicina de la Universitat de València, un estudiós de la pesta de fama europea, va ser cremat a la foguera per la Inquisició dels Reis Catòlics, juntament amb la dona, el 1506. La dona de Lluís de Santàngel, financer del viatge de Colón a Amèrica, va córrer la mateixa sort. De 1482 a 1530 hi van haver 2.200 processos inquisitorials a València contra jueus conversos. Joan Lluís Vives es va lliurar gràcies a l’exili a Bruges, protegit per la família de Bernat Valldaura. Tanmateix, la vida de l’humanista valencià no va ser un camí de roses i reconeixements. Erasme mai no va ser generós amb ell i la seua supervivència, després de la mort als vint-i-tres anys de Guillem de Croy, arquebisbe de Toledo, de qui era preceptor, es va convertir en un seguit de peripècies que van acabar amb Vives temporalment a la presó a Londres, després de la caiguda en desgràcia de la reina Caterina.
Joan Lluís Vives va ser un humanista de pau i concòrdia, pacifista convençut en la convulsa societat del segle XVI entre luterans i catòlics, França, Roma i l’emperador Carles I. Partidari de la devotio moderna davant del ranci escolasticisme de l’Edat Mitjana, va prestar atenció a les dones, els pobres, l’educació infantil, la saviesa del bon cristià... i de tot plegat, en les seues obres va mostrar una mentalitat oberta a la modernitat a través de la renovació de la tradició cristiana i l’estudi dels clàssics grecollatins. La magnífica biografia de Villacañas ha reivindicat el llegat dels jueus valencians: ja és hora que la València de Joan Lluís Vives siga reconeguda com un gran símbol cultural i moral contra la intolerància. Sobretot ara, que de la mà d’un partit polític, Vox, torna el feixisme ha empastifar de brutícia antidemocràtica l’actualitat política.
