Per si encara no ho sap algú, hui hi ha eleccions a Madrid, el Magaluf dels francesos. Ho recorde per a què la gent desmemoriada no oblide que Ayuso és l’única garantia de que no et trobaràs a l’ex en la capital de les Espanyes; i fer-se la cerveseta a la terrassa del bar sense trobades inesperades és crucial, més que traslladar l’àvia de la residència a l’hospital, que al cap i a la fi era molt velleta i aviat s’havia de morir. I ara afegiré una dosi de tinta més per demanar que declaren el 4 de maig Dia de la Immolació, jornada consagrada a fer acte de contrició aquells que voten contra els propis interessos. És el gran descobriment de les eleccions madrilenyes segons les enquestes: molts que voten al PP i Vox creuen que estan convidats al banquet, quan resulta que són un plat del menú. Un misteri digne de “Cuarto Milenio” perquè, encara que l’esquerra guanyara les eleccions, la dreta obtindrà tants vots que inviten a refer la frase d’Obèlix: aquests madrilenys estan bojos.

Hegel ho explicava així: “Cada país té el govern que es mereix”. I passarien més de cent anys per a què Malraux el matisara dient: cada poble té, si no el govern que “es mereix”, sí el govern que més “se li pareix”. Fins i tot la pitjor classe política és representativa dels valors de la societat que representa. És una fal·làcia dir que el poble mai s’equivoca. Quan Pilat pregunta: A qui voleu que deixe lliure, a Barrabàs o a Jesús?, la resposta fou rotunda: ”A Barrabàs!”. Rotunda com la majoria que dugué al poder a Hitler. I tant que el poble s’equivoca! I té tot el dret del món a equivocar-se i pagar-ne les conseqüències. És funció de l’oposició plantejar alternatives. Si sap exposar-les, l’electorat sabrà premiar-les; però si n’és incapaç caldrà refer Hegel dient que el poble té el govern que l’oposició es mereix. D’ací unes hores Madrid en serà l’exemple. Que obvie la complicitat dels mitjans que amplifiquen i alimenten el discurs conservador? Sí, però per a parlar d’això se m’ha fet tard.