Arran de l’article de la setmana passada –sobre els porters de València–, l’amic Manolo Portugués m’ha fet notar que, huit mesos després d’haver-se començat a enderrocar la muralla, les portalades de la ciutat devien continuar obrint-se i tancant-se perquè eren el lloc on es pagava l’impost anomenat portatge. És a dir, on es cobrava el corresponent gravamen als vehicles que ingressaven mercaderies a la ciutat.

Així ha de ser, ja que, amb data del 27 de juny de 1865 –quan feia quatre mesos que la demolició estava en marxa–, sota el títol de «Contrabando» el diari La Opinión explicà que, «al anochecer del sábado», diversos transeünts es fixaren en «uno de los carruajes que acababa de penetrar por la puerta de Serranos, al observar que los dependientes de las puertas le habían hecho hacer alto y puéstose a registrarlo con mayor detenimiento del que generalmente se acostumbra». Per tant, aquells custodis també realitzaven tasques de vigilància duanera: de policia fiscal, vaja.

Contemplar una acció il·legal sempre té un component intrigant, per no dir morbós. I fou així que el periodista que redactà la notícia, i que degué presenciar l’escena, completà el relat de manera jocosa: «¿Qué será? ¿Qué no será?, se preguntaban; y en esto, «ha picado la mosca», dijo uno en nuestro idioma vulgar; y, efectivamente, a los pocos momentos a aquel infortunado vehículo le cogieron los dolores del parto y principió a dar a luz salchichas, salchichones, sobreasadas y otras menundencias de carne de cerdo, que con el auxilio de las maniobras que ejecutaban los dependientes salían de debajo de los asientos y de otros escondrijos».

És probable que la menja, que potser procedia d’alguna de les matances del porc que es realitzaven als municipis i alqueries de l’interior de València, tinguera com a destinació les més exquisides cuines de la ciutat, fins on tal vegada arribaria a través de la venda ambulant. Obradors sibarites que, en aquella ocasió, degueren quedar-se esperant, ja que «la operación se ejecutó al resplandor de una vela de sebo» i «dentro del fielato se formó una montaña de embutido». Un embotit que possiblement fou utilitzat per a elaborar nous ciris de greix que continuaren il·luminant els funcionaris d’una implacable i diligent duana que, tanmateix –ironies del destí–, tenia els dies comptats.