A menys de vint-i-un dies per a què de nou i de forma automàtica es convoquen noves eleccions a Catalunya, les converses entre ERC i Junts x Cat semblen estancades.

Pere Aragonés ja ha avisat que pot mirar altres opcions com la de governar en solitari. Seria una fórmula molt arriscada i molt paralitzant, perquè la maquinària del Govern porta massa mesos aturada i necessitaria vots de propis i d’estranys per poder titar endavant iniciatives que pogueren donar solucions reals als problemes reals.

I mentre les reunions entre les dues formacions polítiques continuen, la població en general ja es veu fastiguejada per la situació. El PSC va guanyar les eleccions però el bloc independentista tot i tindre majoria, no s’entenen. I mentrem la casa sense escombrar enmig d’una pandèmia mundial.

Aragonés diu que no vol ser titella de ningú, però sembla que Carles Puigdemont vol seguir influint des de Waterloo. I així estan les coses. Fa uns dies vaig llegir que Junts no anava a permetre unes noves eleccions i que, en tot cas votarien la investidura d’Aragonés i passarien a l’oposició. Entesos. I jo em pregunte, si ja ho tenen decidit, a què estan esperant a convocar el ple d’investidura i que hi haja un impuls a tots els nivells? O de cas esperen que Toni Cantó, un declarat antinacionalista i destacat especialista a canviar de partit com qui es canvia de roba interior, torne a canviar i els vaja a resoldre el tema? Jo ja m’ho crec tot d’aquest home.

El que més em preocupa és la falta de voluntat per solucionar els problemes de la gent mentre negocien segurament alts càrrecs i carteres o que de nou vulguen actuar com ho van fer a l’any 2016.

Sempre he dit i mantinc que reconec els drets dels pobles a decidir el seu futur de manera lliure i voluntària. Però ja sabem com van quedar les coses amb aquelles actuacions. Amb gent a la presó i altres fora de l’Estat, però volent mantindré el poder des d’allà. I mentre la gent a les cues de la fam, i sent una de les comunitats més afectades per la pandèmia. No voldria aplegar a pensar que aquesta paràlisi institucional està aconseguint que, malgrat tots els esforços del personal sanitari per salvar vides, estiguera afectant les xifres pandèmiques.

El que és ben cert és que han passat quasi tres mesos des de les eleccions i tret de l’elecció de la Presidència del Parlament i la prèvia constitució del mateix Parlament, encara no hi ha Govern a Catalunya. A l’anterior legislatura ja vam comprovar com de desgastades estaven les relacions entre aquests dos partits que, almenys teòricament, estaven governant junts. Ara repetim escenari. Com una parella que sap que no té cap futur, però s’entesta a mantindre’s unida, encara que dins de casa els plats volen. Però ni parlar-ne d’una possible separació. I mentre, si hi ha criatures, a viure aquesta desagradable situació cada dia.

Quin problema tindria ERC d’explorar un Govern amb qui legítimament va guanyar les eleccions? Que els titllaren de traïdors els que estan empresonats o fora del territori? I com els tractarà la història si no són capaços de donar solucions al conjunt de la població?

Com diu un gran amic meu, «xe, de veritat que no ho entenc, amb lo fàcil que resultaria fer-ho ben fet». Però com diu la dita, «la política fa estranys companys de llit». Que li ho pregunten a Toni Cantó, que igual li donen tres que trenta-tres.

En fi, i com deia abans, i mentre la casa per escombrar. Trist, molt trist