Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Joan Carles Martí

Granell

Granell i Estellés han estat capaços d’una de les nostres millors versions, com és reconéixer-se-nos en els seus versos

Marc Granell

Marc Granell

Ara Granell. Abans Brines. Els dos poetes valencians vius més importants dels darrers anys reben en vida el merescut reconeixement. Des d’Ausiàs March -el poeta peninsular més important del seu temps, segons el d’Oliva-, hem estat terra de trobadors. Lògic amb el paisatge i la coexistència. Cada mig segle des de llavors ha tingut el seu poemari immortal, amb la corresponent baralla lletraferida, tan nostrada. De fet Vita Christi -primera obra protofeminista- d’Isabel de Villena va ser una reacció a la misogínia de L’Espill de Jaume Roig. Grans disputes i també nobles amistats, com la d’Estellés amb Gil-Albert o la dels mateixos Brines i Granell. Carmelina Sánchez-Cutillas i Maria Beneyto van agafar la bandera de Villena durant el renaixement fusterià que tan bé representa ara Àngels Gregori, una poetessa tocada per la mercé saforenca però amb projecció global. Qui no ha llegit el seu New York, Nabokov and Bicicletes ja tarda. [New York és com el primer amor: / és el que més s’estima / quan encara no has aprés a estimar bé]. Gregori se suma a la poesia avantguardista que havia encetat Fina Cardona, una veu intensa i escassa, on el seu Plouen pigues és terapèutic, ella ja m’entén. I el seu poema musicat Miralls, encara més.

Marc Granell i Estellés han estat capaços d’una de les nostres millors versions, com és reconéixer-se-nos en els seus versos. Una seqüència il·lustrada només a l’abast de col·lectivitats com la de Pessoa, Neruda o Benedetti. A més Granell ha estat privatiu de la seua activitat. Poques tertúlies (va ser intermitent a La Forest d’Arana) i nul·la exposició innecessària, llevat de la seua obligada cita setmanal. Durant els deu anys que van durar les trobades poeticoetíliques al Café Lisboa, en supèrbia expressió d’Enric Iborra, vaig ensenyar-me que el país no tenia res a veure amb aquells malhumorats marcians. Així que amb companyia de l’entranyable Pep Benet vaig decidir fer versos nocturns. Sempre estaré en deute amb Rafa Lahuerta per l’homenatge tant en Torino com en Noruega a l’invisible imprescindible.

Granell sap on està, per això els seus poemes són immortals. Un poeta del poble, sense més, ni menys. Els poetes mai poden escriure mentides. Per això cap dels bons es dedica a la política.

Compartir el artículo

stats