Testimonis perduts

Sabem que els testimonis escrits que ens arriben, quasi sempre, de determinats fets històrics, no són tots els que han existir. Al costat de la pèrdua que provoca el pas del temps i les seues inclemències -que en són nombroses- hi ha, encara, la certesa que, en tractar-se d’un conflicte bèl·lic, d’un enfrontament entre dues faccions, allò que ens arriba és, pràcticament sempre, la visió que va elaborar el bàndol vencedor. De vegades, fins i tot, podríem arribar a pensar que els de la part vençuda no varen escriure res sobre l’enfrontament, perquè els rastres dels seus papers en són ben pocs o, simplement, no n’existeixen. De les Germanies, per exemple, no ens consta cap escrit elaborat per un agermanat que ens relate el seu punt de vista d’aquella revolta i de les conseqüències bèl·liques i socials, etc., que se’n derivaren. De la Guerra de Successió a les terres valencianes, tampoc no ens ha quedat cap dietari, cap memòria d’algun valencià afecte als Àustries. Ara bé: sí que tenim documentada l’existència de memòries de partidaris de Carles III d’Àustria -encara que ara perdudes-, gràcies als seus enemics, que ho varen anotar. Josep Vicent Ortí i Major, memorialista del conflicte i borbònic, ens diu com «lunes, 28, noviembre 1707, a mediodía, haviendo el prior de Santo Domingo pedido auxilio a don Antonio del Valle, se reconozió el convento. Se encontró un retrato del señor archiduque, unas pistolas, diferentes papelones y gazetas y, en un quadernillo de rezo, notado por días, lo que iva sucediendo en Valencia, pero con falsedad, pues se dezía que un día se saqueó una iglesia por los soldados de Felipe V y no havía sucedido tal cosa; que otro día se havía ahorcado injustamente a un hombre, que se le havía cortado la lengua y puesto a los pies, cosa de notoria falsedad».