Suposàvem, com el coratge als que fèiem la mili, que els millors atletes estaven en Olímpia, però estan en les Corts Valencianes. D’ací ha eixit Toni Cantó, medalla d’or en salt de perxa, especialitat en la que ha demostrat repetidament l’habilitat de les rates que, quan oloren el naufragi, salten del vaixell buscant la seguretat del port. I ara veiem que quatre ratetes més de Ciudadanos han evolucionat de forma tan ràpida que, a diferència d’altres espècies zoològiques, han convertit la pell de l’escó en òrgan vital del seu cos. Les quatre —no descarte que s’hi sumen més— han caigut del cavall fent camí cap al Damasc del PP, prèvia estada en la sala d’espera que és el grup mixt.

Diuen que se’n van del partit perquè ha esdevingut «muleta del sanchismo». Però eixe argument és el picaport amb què toquen a les portes del PP; que ja s’ho farà si els acull, perquè si Roma fou un imperi és perquè no comprava traïdors. Mancats d’ideals, però reblits d’interessos, abandonen Ciudadanos ingressant en la confraria de sant Pau (patró dels trànsfugues, com saben). Deixar el partit per discrepàncies ideològiques és encomiable, però retindre l’escó enganxant-s’hi com una caparra i buscant un millor niu és de desertors. Què dic! No pot haver deserció si abans no hi havia conviccions, sinó conveniències.

Preguntava Sor Juana Inés de la Cruz: Qui és més indigne, «el que peca por la paga o el que paga por pecar?». Es referia a les prostitutes, però pot aplicar-se també als trànsfugues i a qui els acull, perquè tal infàmia no és possible sense la concurrència de tots dos. Per això han fet coincidir l’eixida del partit amb l’entrada del nou líder del PP en el Jerusalem valencià; insistint en que és Ciudadanos, i no ells, qui ha canviat de línia ideològica. I clar, sents una excusa tan obscena i és com si et feren el conegut gest despectiu de tancar el puny i alçar el dit del mig. Proveïts de les virtuts del camaleó es burlen amb raó, ja que viuran de l’erari públic sense acatxar el llom.