La intensa i sobtada crisis social i econòmica que ens ha dut esta pandèmia ens ha obligat a repensar les nostres prioritats personals i col·lectives. En este marc de noves o, més bé, reforçades prioritats polítiques, la vivenda emergeix com un dels drets fonamentals més urgents a protegir i garantir per part de les administracions públiques.
La vivenda és un repte estratègic de totes les grans ciutats, independentment del color polític de qui les governe. Per tant, els esforços d’aquells que ens dediquem al bé comú ha de ser generar grans acords que dibuixen, amb la major claredat possible, els compromisos quant a les polítiques de vivenda a desenvolupar des de ja i durant les properes dècades.
Un bon exemple d’arribar a grans acords polítics el tenim en l’Acord Marc per a la recuperació i la reconstrucció de la ciutat de València en el context del post Covid-19, aprovat per la majoría democràtica del Ple municipal de l’Ajuntament de València. Conté compromisos per part de totes les forces polítiques actuals (excepte l’extrema dreta) per garantir el dret a l’habitatge: crear vivendes públiques per a les persones sense llar; impulsar l’adquisició, rehabilitació i promoció pública de vivendes per ampliar el parc públic municipal en lloguer social; continuar amb el Programa Reviure per mobilitzar vivendes buides de particulars amb ajudes per a reformar-les i posar-les en lloguer; o la creació de l’Oficina Municipal pel Dret a la Vivenda per a l’atenció integral a la ciutadania.
La Llei d’Habitatge que en estos moments està sent negociada per l’executiu del Govern de l’Estat, obri una meravellosa oportunitat per protegir i avançar en la garantia efectiva d’un dels drets socials més oblidats per la democràcia espanyola al llarg de les últimes dècades. La situació de crisi residencial actual és suficientment greu com per a tractar d’introduir en ella els elements suficients i necessaris per dotar-la de capacitat d’incidència a molts nivells.
Les dades ens parlen de més de 32.000 persones vivint al carrer o més d’1 milió de famílies desnonades entre 2008 i 2020. També que un 36% de la població destina més del 40% dels seus ingressos al pagament d’habitatge i subministraments. És a dir, que la vivenda s’ha convertit en un element empobridor de la població i això és inacceptable. La situació s’agreuja quan, a més, el parc públic d’habitatges a Espanya tan sols representa el 2,5% del total, enfront del 30% dels Països Baixos, el 24% d’Àustria o el 17% de França. Un retard històric quant a inversió en vivenda pública que ens està passant factura. Si a això li sumem un marc jurídic i legal que ha sobreprotegit els interessos del mercat i vulnerat sense pietat els drets dels inquilins, junt a un mercat laboral cada vegada més precaritzat i l’augment continu dels preus de lloguer, dóna com a resultat una crisi residencial de primer ordre que ha convertit en vulnerable a una gran majoria de la població.
Davant esta duríssima i cronificada realitat, necessitem que la Llei d’Habitatge estatal ens dote d’un marc comú de protecció real perquè cap persona puga ser expulsada d’ón viu sense alternativa. Amb mecanismes perquè totes les famílies vulnerables tinguen garantit l’accés als subministraments bàsics d’aigua, llum i gas. Una llei compromesa política i pressupostàriament amb l’ampliació del parc públic de lloguer social i assequible. Que permeta a les administracions locals regular els preus dels lloguers en zones tensionades. O que millore els mecanismes de segona oportunitat per a llars amb deutes hipotecaris, amb especial protecció de la vivenda habitual.
Una última idea. Les administracions locals hem de recordar que tenim al nostre abast una ferramenta encara poc explorada per protegir la vida als barris de les nostres ciutats: els plans generals urbanístics. Un exemple: a partir de la modificació puntual del PGOU de València tenim la possibilitat de protegir l’ús residencial d’edificis complets per tractar d’evitar l’expulsió dels seus habitants, limitant en la norma que passe a tenir un ús terciari (apartaments turístics, hotels, oficines, etc). En eixe sentit estem també treballant políticament a l’Ajuntament de València.
En definitiva, els poders públics hem d’actuar i llançar un missatge nítid a la societat i als sectors econòmics: fer negoci amb un bé essencial com la vivenda ha de tindre límits. El desig legítim de guanyar diners no pot estar per damunt d’un dret fonamental. Tenim ara l’obligació i l’oportunitat d’acordar les grans línies d’acció per començar a garantir a totes les persones a una vivenda digna i adequada.
