De sobte, les anomenades esquerres han descobert que el feixisme és una amenaça real. Eureka! Els paquets mortals no denunciats per Vox i normalitzats pel PP han destapat la caixa dels trons. Per fi, les coses comencen a dir-se pel seu nom. Al pa, pa, i a les dretes franquistes, reductes feixistes. I, no ens enganyem, Ayuso i Abascal coixegen del mateix peu. El feixisme explícit i l’implícit són complementaris. Si l’un la diu grossa, l’altra la diu de l’alçada d’un campanar. Populisme trumpista a l’espanyola, unes vegades banalitzat i d’altres aplaudit pels gurus mediàtics com Ana Rosa, J. Prat o P. Motos.

Vox mai no ha amagat la seua ideologia feixistoide. La fascinació pels governs autoritaris i per les idees feixistes és una constant. Per això, es nega a condemnar el règim de Franco, igual que el PP. L’admiració d’Ortega Smith per la Falange i per José Antonio és ben coneguda. El mateix J. M. Aznar va militar-hi de manera entusiasmada, mentre escrivia articles contra la Constitució del 78, defensava la figura de Franco i considerava traïdors Suárez i Fraga. I com sabem de manera fefaent, el franquisme fou un règim dictatorial de caire feixista. Per tant, tots aquells que el defensen, l’enyoren o el minimitzen s’estan declarant, en major o menor mesura, feixistes. Fins i tot, Ayuso i Almeida se n’han reconegut obertament sense complexos.

Les vel·leïtats feixistes de Vox són ben conegudes des de fa anys. Resulta incomprensible no haver-les denunciades de bell antuvi, amb contundència, i no haver-hi actuat en conseqüència per part dels partits demòcrates. Per desgràcia, el blanquejament del feixisme segueix estant a l’ordre del dia. I per a mostra, un gran botó: quan el barrut de F. González va dir que Podem li pertorbava més que Vox. I Abascal, en gratitud, el va premiar amb la rocambolesca proposta per a què presidira –amb Aznar i R. Díaz– un govern d’emergència nacional contra Sánchez.

Però, hi ha més botons de mostra: quan Pedro Sánchez va dir que agraïa l’actitud responsable de Vox en facilitar l’aprovació del decret per al repartiment dels fons europeus (denunciat pels partits que feren possible l’actual govern, per considerar que havia estat dictat per la CEOE en favor de les empreses de l’Ibex). O el vot del PSOE amb Vox, PP i Cs en frenar iniciatives contra la inviolabilitat del rei o per esbrinar les corrupteles del demèrit, o contra la investigació sobre les responsabilitats de F. González en el terrorisme del GAL, o per salvar-li el cul a J. Borrell en la seua croada contra el procés, o contra la igualtat de totes les llengües de l’Estat, o contra les propostes per garantir un accés universal a les vacunes de la Covid-19...

Tant de bo la condemna del feixisme per part del PSOE no haja sigut flor d’una campanya electoral oportunista. Si Vox s’hagués identificat abans com el que és, un altre gall ens cantaria. A Catalunya, ho han tingut clar en no deixar-los ocupar cap representació a la Mesa del Parlament. Un bon pas, però en calen d’altres més importants en la línia d’eliminar les restes franquistes que encara ocupen el moll de l’os de l’Estat i que alimenten un feixisme latent: cúpules del poder judicial, de l’exèrcit, de l’alt funcionariat, dels cossos de seguretat, de la diplomàcia... Una neteja que no es va fer a la mort de Franco i que encara està pendent. Una desfranquització necessària per a poder gaudir d’una democràcia formal homologable, Un propòsit ara més difícil després del terratrèmol electoral produït a Madrid, que reclama molta pedagogia política per a frenar i desmantellar un feixisme que sembla que va de veres.