Després dels resultats de les eleccions madrilenyes, però malgrat totes les errades comeses i totes malapteses que s’han produït abans i després de la pandèmia, cada dia estic més convençuda de les bondats del Govern del Botànic. I mira que hi ha hagut ficades de potes i malentesos i lluita de competències (i d’egos, que tot cal dir-ho), però la gestió, mal que bé, va eixint.
El nou candidat del PP, ve amb força i se’l veu amb ganes de pactes, però que vaja amb compte amb l’oferta que li ha fet Toni Cantó que ja sap el que passa quan Toni Cantó s’apropa a un partit, que s’acaba convertint en residual. En fi ells i elles, la gent del PP sabrà que ha de fer, que no soc jo la persona més indicada per a donar consells a ningú.
A Madrid, que els han fet creure que són Espanya des d’un centralisme trumpista sense antecedents, obliden que hi ha altres models. I el botànic n’és un d’ells. I el català un altre. I el basc. I l’andalús, o el de la Rioja.
El que vull dir és que una comunitat autònoma, no fa un estat. Més aïna al contrari, són el conjunt de Comunitats Autònomes les que constitueixen un Estat. I, malgrat el discurs de Díaz Ayuso, no podem oblidar que Madrid no és Espanya, afortunadament.
De les meues visites a Madrid, sempre recorde l’amabilitat de la seua gent, sempre disposada a ser acollidora. Tinc amigues i algun amic a aquesta comunitat que estan destrossats pels resultats electorals, perquè no els entenen. No cal dir que són gent de l’esquerra. I no entenen què ha pogut passar.
La sortida de Pablo Iglesias de la política és, i sempre des del meu punt de vista, un acte de coherència. Clar que en aquest Estat pot resultar tant peculiar com incomprensible.
Igual de peculiar i incomprensible que un partit condemnat per corrupció i que està a punt de veure’s com la reforma de la seua seu central es va fer amb una part de diners negres tinga una quasi majoria absoluta a la Comunitat que ostenta la capitalitat de l’Estat.
I tot això en mig d’una pandèmia on s’ha reconegut que hi havia ordre expressa de no traslladar a les persones majors de les residències a hospitals condemnant-les a una mort segura. Amb un hospital amb nom d’infermera, per allò de reconéixer la tasca d’infermeria, que no ha resultat més que un gran magatzem de persones malaltes sense intimitat ni recursos personals ni tècnics adequats per a ser ateses amb la dignitat que mereixen. No ho entenc.
Però com deia la setmana passada el poble ha parlat i la democràcia és el poder del poble i s’ha de respectar encara que a molta gent no ens agraden els resultats.
Només em puc explicar aquest resultat per dos factors: La desafecció de la gent amb la política per l’agressivitat en la qual s’han instal·lat els debats parlamentaris de tota classe. I la segona per la perduda del sentiment de pertinença a la classe treballadora i de saber que la por és el millor aliat per a aconseguir la submissió a qualsevol nivell. Encara que siga una por infundada pel neoliberalisme actual.
Estic trista pels resultats, clar que sí. Però ho estic molt més per la gent amiga que viu a la Comunitat que s’ha deixat la pell per canviar les coses i per comprovar que la seua lluita ha estat bescanviada per la «llibertat» de poder prendre unes birres tot i l’alt índex d’incidència acumulada que tenen.
EsDe nou, ha guanyat el «jo» enfront del «nosaltres». De nou el «meu desig» enfront de la solidaritat i l’empatia. Neoliberalisme en estat pur. Però, malgrat tot, les urnes han parlat.
