Com diu Claudio Magris la pandèmia actual serà més transcendent que la Segona Guerra Mundial i els seus milions de morts. Potser semblant en nombre d’afectats físics però la superarà possiblement en la percepció d’un futur poc clar o d’una afectació mental desesperançadora. La sensació de que la covid-19 va a marcar una època nova, on les formulacions vitals seran menys lliures i desbridades que les anteriors, ha arrelat. I no sols des de la vessant dels pensaments frenètics passats sinó, i sobre tot, de l’absència de referents pròxims o llunyans que encerclaven la pròpia existència. La disbauxa d’un món occidental, o primer món, on tot es contemplava des de la prepotència de qui se sap escollit sense esforç, caldrà reformular-se. I més enllà de les meditacions amples (ampuloses?) tindrem que refer experiències i buscar els esmentats referents personals o col.ectius perduts.

Sobre tot en cultura. I no solament en tot allò que ens acoste a les accions o idees. Germà Colón, per exemple, que ens ha deixat en esta malaguanyada etapa. Malgrat la seua edat ja provecta ¿quina serà la clau que ens obrirà portes i finestrals de la romanística europea i especiament la nostra?.

Germà ha estat un dels lingüistes, romanista, més vigorós des de la meitat del segle XX a principis del XXI, tant en valencià com castellà o francés. A més a més d’una persona afable i humil allunyat de posicionaments majestàtics tan habituals en autoproclamats professors de dubtosa competència. En realitat, era una persona de Castelló que a partir dels seu origen es preguntava sobre els fonaments de la llengua que li era pròpia. Parlava i escrivia de temes transcendents usant un lleguatge pedagògic i pla, podríem definir-lo com a popular, que li permitia ser llegit i escoltat per persones de fòra de l’àmbit acadèmic a més de ser respectat i admirat pels especialistes.

Eixe expressar-se sense obscuritats ni pretensions era també la forma de dir les seues coses el periodista Salvador Bellés. També castellonenc. Només pretenia fer sabedors els seus lectors dels personatges i esdeveniments de la cultura valenciana, singularment de la de les comarques del Nord; tenint sempre presents aquells que per raons polítiques o socials emigraren a d’altres espais.

Des de les pàgines on col.laborà va donar a conéixer un extens llistat de valencianes i valencians, sobre tot castellonencs, que quasi desconeguts, alguns del tot, estaven oblidats en la nostra cultura malgrat èsser figures rellevants més enllà de les nostres fronteres.

Però no solament persones o accions puntuals foren objecte de la seua tasca divulgadora. Creà efemèrides com la pròpia Fira del Llibre de Castelló, que ha esdevingut un fita cabdal en el món del llibre valencià. Com també propicià la creació de fires i actes promocionas de cultura en altres ciutats de les comarques septentrionals.

El coneixia superficialment fins que vaig participar en la creació de la fira castellonenca. En aquells moments vaig poder aprofundir i valorar una persona que s’havia plantejat un propòsit vital i assumit plenament: fer de la cultura del seu poble un objectiu indestrable de la pròpia promoció global. Creia fermament les paraules d’Azorín quan el de Monòver afirmava que Castelló és la capital cultural valenciana, però no per localisme sinó com a esperó per fer un país més cult i lliure.

Ciència i periodisme, investigació i cultura, imprescindibles però sense oblidar els noms d’aquells que feren d’eixos objectius un fonament vital.