Fa anys, férem una campanya de foment del valencià en el comerç. Regalàvem una caixeta amb tots els rètols que podia necessitar l’establiment i un adhesiu per a l’entrada que indicara que accedia a un espai amable amb la nostra llengua: «Endavant, l’atenem en valencià!». Veig molts rètols d’aquells encara penjant en botigues i bars que em fan sentir que estic com a casa.
Amb tot, ‘atendre’ no és la paraula que jo emparava quan tenia taulell; era ‘despatxar’. Ma mare despatxava amb un somriure les parroquianes, avançant-se als seus gustos, com fas amb les persones que t’importen; com fan encara els meus germans: «Atendre (els clients) d’un establiment comercial. Ens ha despatxat una dependenta molt simpàtica». En entrar a treballar a l’administració, vaig conéixer altres usos de ‘despatxar’, més lligats a la gestió, més freds, més poc personals: «Tractar un assumpte amb algú. La directora està despatxant amb el cap de producció» o també «Donar curs i resolució», «Expedir (un document oficial)» i «Enviar (una comunicació, un correu)».
De la calidesa a l’agressivitat: «Expulsar, desfer-se (d’algú). L’han despatxat de la reunió». Fins a arribar a l’accepció més inhumana de ‘despatxar’ «Rescindir una relació laboral a partir de la voluntat unilateral de l’empresari. L’han despatxat de la faena».
Dissabte passat despatxaren 25 de les 28 persones que treballen en l’Institut Française de València i tancaven la seu del carrer del Moro Zeid i amb ells despatxaven també il·lusions i ganes de treballar de gent que venia motivada de casa, també se n’anà al carrer el lligam estret entre València i París, representat en el mural pintat per Paco Roca d’Amat Granell, al capdavant de la companyia de republicans espanyols, la primera a alliberar París. Al carrer també se n’aniran els fons de la biblioteca, de la fonoteca i de la mediateca, amb obres en francés, per descomptat, però també en bretó, en occità, en alsacià..., les altres llengües d’una França que pareix que no s’estime cap altra llengua que no siga la de la capital.
El país que va remoure les estructures de l’antic règim, que pensà en l’ésser humà com a principi rector de la vida, el país que ens va acollir quan foren nosaltres els que migraven i érem els que teníem la pell fosca no ho hauria de permetre.
