Si hi ha una imatge que val més que mil paraules és Luna Reyes, voluntària de Creu Roja, abraçant un subsaharià per a reconfortar-lo. Aquells que la censuren pateixen la síndrome de Zaius, l’orangutan del ‘Planeta dels simis’ que sabia més del que admetia, però s’ho callava per a que la veritat no transcendira sacsejant el seu poder. Els nous Zaius saben també que l’abraçada transmet empatia i suport, però en fan una lectura miserable per no contradir el relat casette que han inculcat als seus fans ultradretans. Dogmàtics i arrogants, viuen la política com una passió salvadora; i com les coses no són com són, sinó com les percebem, agiten els vells fantasmes de la invasió de nouvinguts despertant prejudicis i temors, fent d’una espurna una foguera i d’una gota una inundació. Actituds goebbelsianes que els permeten presentar-se com a salvadors. Però la por no té futur, només provoca odi i frustració. Culpen als nouvinguts, però són ells els que amenacen la democràcia.Si dic que Luna és un sol i els seus ofensors uns malparits acabe de descobrir la Mediterrània. Però si això és evident, les ofenses dels malvats no haurien de sorprendre’ns. N’hem vist ja tantes que sorprèn que algú se’n sorprenga. Creiem que canalles com Neró, Hitler, Idi Amin, Ben Landen, Videla i un llarg etcètera són personatges que conciten la repulsa unànime. Res més equivocat. Gent del nostre entorn no sols no comparteix el rebuig, sinó que admira les seus vileses. L’orgia d’odis que ha suscitat el gest solidari de Luna té la virtut de mesurar-li l’oli a la maldat. Vox l’ha atacat en manada amb tuits que regalimen bilis; com el de Hermann Tertsch: «La víctima i la salvadora o l’abusador i la idiota». Vilesa que interpretaria amb dècades d’antelació el Nobel de Literatura Hermann Hesse: «Quan odiem algú, odiem alguna cosa que està dins de nosaltres», és a dir, odiem la bèstia que allotgem. Hermann Tertsch i Hermann Hesse: més que una cacofonia. Tertsch excreta odi, Hesse li’l diagnostica.
