Si ningú no ho impedeix, hui se subhastarà a Madrid una col·lecció de 132 texts, cartes i documents que varen pertànyer a Vicent Blasco Ibáñez. Per això, a més de recomanar l’exposició «Blasco Ibáñez i la conquesta de les masses» que s’acaba d’inaugurar a la Biblioteca Històrica del Centre Cultural La Nau, voldria compartir una dada que he localitzat recentment, i que està relacionada amb els inicis literaris –en valencià– de Blasquet, tal com l’anomenava Constantí Llombart.

D’aquesta manera, en 1967 i sota el títol de Narracions valencianes, Alfons Cucó edità els quatre contes de Blasco Ibáñez en la nostra llengua fins aleshores coneguts: «La torre de la Boatella», «una llegenda sobre els moros» datada en novembre de 1882 (quan l’autor encara no tenia els 16 anys); «Fatimah», escrita en octubre de 1883 i molt relacionada amb l’anterior, però amb «major fluïdesa narrativa»; «Lo darrer esforç», un relat de 1883 ambientat «al temps de les Germanies»; i «En la porta del cel», que segons Cucó «deu datar del 1890 al 1894».

Més enllà d’aquests quatre texts, setmanes enrere vaig llegir un article periodístic de 1930 en què Francesc Almela i Vives exposà que, pels voltants de 1891, els membres de la tertúlia que convocava Josep M. Puig i Torralva –Llombart, Francesc Martí Grajales, Ramon Andrés Cabrelles...–, «a la que concurría Blasco Ibáñez», instaren el novel·lista «para que escribiera en valenciano y hasta se le indicó que sería preferible que lo hiciera para el teatro». I fou així que «a los pocos días [Blasco] nos leyó [dos actos de] un drama titulado Guillem Sorolla, y basado en la leyenda recogida por el historiador Vicente Boix acerca de aquel héroe de las Germanías».

Almela assegurava que la peça teatral restà inacabada, ja que «daba la casualidad de que Puig Torralva tenía escrito un drama titulado 'Lo darrer agermanat' en que, en torno al caudillo Vicente Peris, había el mismo ambiente. Blasco Ibáñez, en vista de ello, desistió de continuar la obra». Una informació parcialment errònia, ja que l’autor de 'Lo darrer agermanat' fou Llombart, i no Puig. Segons Almela, els dos actes de Guillem Sorolla quedaren «en poder de Senent, editor de París. Impresiones de un emigrado», un dels primers llibres de Blasco. On deuen parar actualment els fragments d’aquell drama incomplet i inèdit?