La gran esperança blanca d'una part de l'empresariat barceloní, Manuel Valls, ha fet figa i comença a entonar el cant dels adeus per acomiadar-se de manera definitiva de Barcelona i de la seua poltrona de regidor de la capital de Catalunya. Diumenge passat a un diari de Madrid un dels fundadors de Ciutadans, Arcadi Espada, entrevistava Manuel Valls, un dels culpables de la caiguda en l'oblit dels votants del partit que fou creat per anar contra TV3, l'escola en català i l'independentisme.
Manuel Valls després d'haver passat pels càrrecs de ministre de l'Interior i de primer ministre de la veïna França, i de la desfeta del Partit Socialista francés va retornar a la seua ciutat natal en cerca de nous horitzons polítics. Agitava la pancarta de lluitador per les llibertats i paladí unionista contra l'independentisme mentre amagava la seua xenofòbia, ben palesa durant el seu pas pel Ministeri d'Interior on va exercir de fuetejador de tots aquells que considerava indignes de viure a una França republicana que sota el seu comandament oblidava la igualtat, llibertat i fraternitat, i feia baixar del bus una nena gitana per enviar-la enllà de les fronteres de França, el país que havia estat paradigma de les llibertats.
Valls és un bon venedor de si mateix i va entabanar a un grup d'empresaris que, embal adits per poder saludar i donar la mà a un ex primer ministre veí, van caure al seu parany i van fer d'ell el seu heroi que escombraria la intrusa Colau de l'Ajuntament de Barcelona retornant-lo als que sempre havien manat a la Casa Gran de la ciutat. Els primers que van prestar-li aixopluc i el van presentar en societat foren un conegut empresari perfumista i altre del món de la moda 'low cost'. I a partir d'ací, vuit mesos abans de les eleccions municipals, aquesta colla empresarial, habituals del Cercle Eqüestre i el Club de Polo, enlluernats per la falsa llum d'un triler com Valls, van pagar-li a escot un sou de 20.000 euros nets mensuals amb l'esperança de fer fora Ada Colau i retornar a dirigir la ciutat com havien fet els seus avis i pares. Valls, bon mercenari de la política, va eixir guanyant, en aquells moments encara era membre de l'Assemblea francesa on el seu sou era de 7.239 euros bruts al mes.
La candidatura Barcelona pel Canvi-Ciutadans encapçalada per Valls tan sols va traure sis regidors. Els empresaris havien malbaratat diners i esforços i no tindrien un alcalde titella, però Valls encara va fer el joc a la dreta unionista. Ja que no podia fer fora Colau, com havia promés que faria, amb el seu vot xenòfob impediria que l'alcaldia de Barcelona anés a parar a mans del guanyador de les eleccions, Ernest Maragall, d'ERC. I, trencant la coalició amb el seu vot xenòfob va fer alcaldessa Ada Colau, que no va mirar amb mals ulls aquell vot regalat per un senyor d'extrema dreta i xenòfob.
Valls, ara diu que es va equivocar i se'n torna a França, Va vindre de França fugint per intentar embolicar a quatre babaus, i ho va aconseguir, i ara se'n torna a casa amb la cartera més plena que quan va arribar i amb una nova esposa, hereva d'uns coneguts laboratoris farmacèutics, que l'1-O es passejava per Pedralbes, la part “perfumada” de la ciutat amb una bandera espanyola al muscle. Manel Valls en lloc d'estar a peu d'obra per si era necessari com a regidor de l'Ajuntament va passar el confinament a Menorca, oblidant que el seu lloc era al costat dels ciutadans que cada mes li han estat pagant el sou.
Per tot això monsieur Valls, bon vent i barca nova i jusq'àjamais.
