Tornen els eslògans i les velles consignes sobre l’aigua i sembla que el temps no passe. En breu es presentaran al públic els projectes de revisió dels plans de les conques del Xúquer i el Segura, pràcticament tot el territori valencià. El pla que ara es revisa es va aprovar fa sis anys amb el vot en contra del primer Govern del Botànic acabat de constituir. Els objectius no han variat, tampoc la seua justificació.

Segons la percepció dels científics, la disponibilitat futura d’aigua per a usos humans depèn del bon estat dels ecosistemes per on circula l’aigua. Des de les fonts a les aigües costaneres. La recuperació i conservació en bon estat d’aquests ecosistemes, junt amb l’exigència de repartir els costos generats per l’ús de l’aigua amb equitat -tot repercutint-los als causants del deteriorament- conformen l’estructura vigent d’una política hídrica que vol ser democràtica.

Si l’anterior pla es va concebre quan l’austeritat marcava la pauta a les administracions públiques, en aquesta ocasió l’expectativa dels fons de recuperació presenta un horitzó financer més falaguer. D’ací, la mobilització dels diversos grups d’interès que competeixen per maximitzar la seua participació en un pastís que, malgrat tenir una magnitud excepcional, és limitat. La defensa de l’interès general, però, obliga a considerar els costos d’oportunitat.

La segona novetat important és l’alineament polític de les administracions protagonistes del procés de planificació. Avui, els actors polítics més rellevants com ara el Govern central -responsable de la planificació per mitjà de les confederacions hidrogràfiques-, les comunitats autònomes valenciana i castellano-manxega -titulars de nombroses competències relacionades amb les mesures dels plans- o l’Ajuntament de València, propietari del llac de l’Albufera, se situen al bloc considerat d’esquerres. En contrast, la ciutat i la Diputació Provincial d’Alacant, en sintonia amb la Regió de Murcia i governades pel PP, han aconseguit marcar l’agenda de la política de l’aigua al sud del País, tot i tenir un pes menor des del punt de vista competencial.

Malgrat les dècades transcorregudes, el debat públic continua girant al voltant de dos assumptes heretats de l’estructuralisme hidràulic del segle passat: el transvasament Tajo-Segura i la modernització de regadius. El primer, polèmic des del seu origen, cobra protagonisme amb la proposta recent del Ministeri de Transició Ecològica (Miterd) de modificar les normes de transvasament amb la finalitat -en paraules de la ministra- de «fer un ús més intel·ligent de l’aigua». A més de garantir un cabal menor -però més regular- cap al Segura, la proposta és especialment rellevant perquè envia un senyal inequívoc de la voluntat d’alinear la gestió amb els objectius de recuperació ecològica i de foment de l’ús sostenible de l’aigua a totes les conques. Aquest posicionament del ministeri desqualifica, a més, la Generalitat, que havia qüestionat la revisió a l’alça dels cabals ecològics al Tajo en una delirant al·legació a la qual es confonen demandes (dels usuaris) amb restriccions prèvies (dels ecosistemes) i s’oblida el caràcter preferent de les assignacions en la conca cedent.

Respecte a la modernització, al flaire dels anhelats fons europeus de recuperació, les corporacions de regants de tot l’Estat han encetat una intensa campanya de lobby, que sembla haver assolit els seus objectius davant les administracions valencianes. Al Xúquer la proposta dels regants es concreta en la promesa d’un cabal per a l’Albufera a canvi del finançament del reg a degoteig. Invertint així els termes de prioritats i desviant l’atenció d’allò essencial: la consentida sobreexplotació de l’aqüífer de la Manxa Oriental, on s’evaporen els cabals que alimentaven el riu, les sèquies, els camps i finalment l’Albufera.

Malgrat les promeses electorals i els acords de govern, durant els sis anys transcorreguts des que la Generalitat es posicionara en contra del pla de conca que ara es revisa, l’estratègia del Govern valencià ha consistit en no fer: ni elaboració de l’Estratègia Valenciana de l’Aigua per a recuperar el bon estat de rius, llacs, etcètera, ni creació del Centre Valencià del Cicle Urbà de l’Aigua. Les dues actuacions estel·lars dels acords del Botànic II.

La manca d’iniciativa comporta conseqüències. Al sud del País, el PP ha aconseguit no només continuar liderant el discurs, a manca d’una alternativa seriosa i creïble, sinó arrossegar el Govern valencià a les seues posicions obsoletes. Com li ha recordat recentment la ministra Teresa Ribera al president Ximo Puig: cal gestionar amb intel·ligència i dins el marc de la política de l’aigua del segle XXI.

El més preocupant, però, és que actuar dins un marc obsolet col·loca els interessos dels valencians en una situació de doble pèrdua. Per una banda, retarda l’adaptació necessària de les conques del sud a una situació de reducció progressiva però inexorable dels cabals transvasats. Per l’altra, el Govern valencià renuncia incomprensiblement a reivindicar, front a la mateixa comunitat que reclama amb arguments inapel·lables la recuperació del Tajo, la reversió de la sobreexplotació del aqüífer de capçalera del Xúquer, fonamental per a alimentar els regs de la Ribera i l’Albufera. I continua la trompa girant...