L’angoixa permanent a què està sotmès el poble palestí resulta criminal. Des de 1948, l’expansió de l’Estat d’Israel a Palestina i a altres territoris àrabs ha estat un lent holocaust programat. Les desenes de resolucions de l’ONU condemnant la barbàrie sionista han anat quedant en sac foradat. El lobby israelià controla la Casa Blanca, el Congrés, el Pentàgon, el Departament d’Estat, els mitjans de comunicació, les institucions financeres, els fons de pensions i les agències d’intel·ligència ianquis de manera implacable. Republicans i demòcrates són les dues cares de la mateixa moneda, la que justifica de manera entusiàstica les actuacions genocides israelianes com si de dret diví es tractara.
La situació d’ocupació militar, la segregació racial, el règim d’apartheid i d’opressió social, cultural i econòmica sobre la població palestina és de les més despietades de la història contemporània. Des de 1967, més del 80 % de la població ha estat desplaçada i més del 50 % es troba repartida en altres països. Els cinc milions que queden als territoris ocupats per Israel viuen en condicions difícils de mobilitat, treball, sanitat i educació. El 13 % de les criatures pateix atròfies i debilitament crònic a causa de la malnutrició. A Gaza, el 42 % de la població viu en la pobresa i el 80 % depèn de l’ajuda internacional i 1,3 milions subsisteixen en 8 campaments: la presó a l’aire lliure més gran del món, un camp de concentració gegantí.
El poder del verí sionista s’allarga arreu del món. Europa no n’és una excepció ni per activa, ni per passiva, ni per perifràstica. Espanya porta dècades venent material militar a l’Estat terrorista d’Israel, tant amb governs de dretes com d’esquerres i ha estat còmplice de les atrocitats perpetrades contra el poble palestí. Durant el govern de Sánchez s’han subministrat bombes, coets, míssils i munició que serveixen, ara i adés, per a destruir desenes d’escoles i d’hospitals i cometre milers d’homicidis –una gran part en són xiquets i xiquetes.
Des d’una posició d’emergència humanitària, un govern que vulga considerar-se d’esquerres hauria d’abandonar la connivència amb el règim israelià i plantar-li cara amb mesures coherents en defensa del poble palestí. Només l’aïllament, la desinversió, el boicot i les sancions econòmiques, tal com es va fer amb Sud-àfrica, podrien canviar les coses i fer complir els drets d’un Estat palestí lliure i la seua autodeterminació com a ferramenta d’emancipació nacional. La resta són paraules buides de contingut.
Mentrestant, a nivell personal podem fer molt més del que pensem. Tenim en les nostres mans la possibilitat de realitzar accions importants en el nostre dia a dia. La lluita ideològica, la contrainformació per a neutralitzar la forta propaganda israeliana és fonamental, així com donar suport a les organitzacions humanitàries, antimilitaristes, antiracistes o antifeixistes. Pressionar les institucions, sindicats, ajuntaments, universitats, partits polítics i empreses. Denunciar i aïllar Israel des de tots els cantons. I per últim, però no menys important, deixar d’adquirir mercaderies israelianes. El boicot a tots els productes que continguen els codis de barres 729 i 871 és una mínima acció de solidaritat amb el poble palestí que no podem defugir.
