Observe en el conflicte català elements que van molt més enllà de la pura dissidència política, perfectament legítima, òbviament. Són elements de caire cultural, social o històric que, a fi de comptes, haurien de preocupar molt més que les diferències polítiques. És com un mur d’animadversió, ignorància, odi, enveja o complex d’inferioritat, o tot plegat, qui sap, fonamentat en un sectarisme alimentat per aquells que tenen espuris interessos en una màxima molt perillosa per a la resta de la ciutadania de l’Estat: quan pitjor vagen les coses, millor, perquè les decisions maximalistes ens reforcen, encara que puguen desembocar en la violència o l’enfrontament directe.
És un estat d’ànim que, salvant excepcions, s’hi troba reflectit en les informacions sobre el conflicte dels mitjans de premsa de Madrid: periòdics, tertúlies televisives o radiofòniques, xarxes socials, etcètera. Sempre hi trobem a faltar opinions que expressen, honestament, la sensibilitat majoritària de la ciutadania catalana. La sensibilitat col·lectiva objectiva, no la dels partits polítics. Les raons asserenades, ben reflexionades i legítimes, que han portat una majoria de persones anònimes a optar per l’independentisme.
Des de Madrid fa la impressió que l’òptica de l’Espanya d’ara, la del segle XXI, està desvirtuada. En gran part dels casos potser una qüestió d’honesta ignorància, conseqüència d’utilitzar les ulleres de l’arrogància o del menyspreu envers els ‘diferents’, o de deixar-se arrossegar senzillament per la manipulació ambiental. En altres, respon clarament a una visió territorial de l’Estat ancorada profundament en les deixalles orgàniques de la passada dictadura. De la Constitució del 78 no cal ni parlar, perquè els senyors magistrats no van deixar incloure les reclamacions catalanes.
El conflicte polític català és el problema més greu de la democràcia espanyola actual, no cal dir-ho, i no caben mitges tintes per a afrontar-lo. És necessària molta intel·ligència, energia i valentia per a construir els ponts d’una hipotètica solució. En els extrems, sempre hi seran les dretes, la dreta i l’extrema dreta de Madrid i la dreta, pura i dura, i oportunista, catalana. Al bell mig d’aquest complicat conflicte, el Govern del socialista Pedro Sánchez. Al Congrés dels Diputats hi conviuen dues realitats aparentment irreconciliables: l’Espanya perifèrica dels partits nacionalistes i l’Espanya centralista de la dreta i l’extrema dreta. Sánchez necessita els partits nacionalistes per a trobar estabilitat en la legislatura. És un fet inqüestionable i d’oportunitat política, sobretot ara que un partit coherent i negociador, encara que sotmès a molts condicionants, com és Esquerra Republicana, de la mà de Pere Aragonés, manté la presidència de la Generalitat.
Què cal fer, aleshores, per a trencar aquest mur d’incomprensió i ignorància alimentat pels uns i pels altres? És evident: construir ponts de diàleg que a poc a poc transformen la virulència del conflicte en una estratègia política. Els hipotètics indults als presos polítics catalans, que seran sempre condicionats i parcials, sens dubte, són únicament una xicoteta mostra del govern de Sánchez per a crear un clima d’entesa favorable a la negociació.
Però, ara bé, aquells que romanen enquistats en l’eslògan «quan pitjor, millor» faran tot el possible per foragitar els ponts, amb l’ajuda inestimable d’una justícia que sembla que ara fa dictàmens polítics, en lloc de judicials. La dreta i l’extrema dreta han iniciat una campanya de firmes i de sensibilització pública en contra dels indults que finalitzarà en una manifestació a Madrid. Una sensibilització que ha comptat amb l’ajuda de l’expresident del Govern socialista Felipe González, l’exvicepresident Alfonso Guerra i altres barons regionals. La dèria centralista, l’Espanya de Madrid, també afecta una part important del PSOE. I la veritat és que sembla trist i patètic que polítics que han tingut la responsabilitat de l’Estat i coneixen fil per randa les complicacions que comporta no es mostren solidaris amb Sánchez.
Els partits de l’extrema dreta i la dreta que acudiran a la manifestació contra els indults no volen cometre l’error d’eixir junts en la fotografia de la plaça de Colón, com ara fa dos anys. No és políticament correcte ni convenient acompanyar Santiago Abascal en una fotografia que serà utilitzada pels mitjans i que pot servir d’arma retòrica a l’esquerra. És el seu criteri i el seu dret legítim. Però vagen amb compte perquè en les fotografies de l’acte, encara que no hi apareguen polítics, algú hi podrà veure l’espectre del general Franco. O si més no, el seu esperit transmutat en aquell reaccionari i vetust concepte d’Espanya com «unidad de destino en lo universal».
