Dissabte, a la biblioteca municipal de Benicalap, hi hagué una viquimarató dedicada a l’escriptora que dona nom a aquell espai: Carmelina Sánchez-Cutillas. Organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes, els voluntaris, a distància i de forma presencial, dedicaren el matí a donar veu, a rescatar «des de les fronteres del silenci», la figura, l’obra i el context de l’Escriptora de l’any.

No era la primera vegada que m’acostava al treball de la gent d’Amical Wikimedia, un treball complex, discret i poc agraït i, amb tot, tan necessari! Hui busquem en la Viquipèdia abans que en qualsevol altre repositori i és gràcies a la faena d’editors i curadors que la informació que hi trobem és veraç i completa. I és precisament la forma de treballar col·laborativa la riquesa i la feblesa d’un projecte on tenim molt a dir.

Internet és un espai de luxe per a llengües com la nostra, on es dissolen gran part de les desigualtats que actuen com un llast en el món real. En Internet puc parlar per mi mateixa. Puc decidir què expose i com fer-ho, quines obres vull donar a conéixer, com es conta la història del nostre poble… Una oportunitat d’or que és -o podria ser- alhora una feblesa. Qui controla la qualitat, la veracitat, dels articles? Doncs la mateixa comunitat que es fa responsable d’alliberar continguts vetla pel rigor.

Crec que la paraula ‘alliberar’ és la definitiva quan parlem de la Viquipèdia, perquè implica «fer que algú quede lliure», però també «alçar les càrregues que pesen sobre alguna cosa». Hem cregut que el poder de la informació radicava en posseir-la i ara hem recordat que es tractava de compartir-la. La revolució no ha sigut Internet, la revolució fou la impremta; ara tenim la tècnica, però hem de tindre clar que el coneixement ens farà grans només si som capaços de desfermar-lo.

Això no vol dir que no s’haja de reconéixer, respectar o retribuir l’autoria; tot el contrari, publicar amb una llicència com es fa amb la Viquipèdia assegura els drets d’autor tot garantint que la informació puga ser compartida. Dissabte vaig recordar Jonas Salk, l’admirat creador de la vacuna de la poliomielitis «No hi ha patent. És pot patentar el sol?» -digué.