Karl Marx allà pels finals del segle XIX a la seua obra ‘Crítica al programa del Gotha’ parlant d'impostos i repartiment va escriure aquesta frase que mai els ministres econòmics, de tots els colors, han dut a la pràctica: “De cadascú segons les seues capacitats, a cadascú segons les seues necessitats”. No era un bon projecte pels sistemes capitalistes, i el comunisme ja sabem com va acabar. La frase va esdevenir una utopia en la qual molts encara créiem, els impostos han de ser equivalents als beneficis obtinguts i al valor de les propietats.

Les classes benestants ben aviat van observar que aquesta manera de repartir impostos i béns no era la que els afavoria, i, per regla general, a cada generació anaven augmentant els doblers tant al banc com en inversions. I perquè aquests ciutadans no patiren pels seus doblers van crear-se els “paradisos fiscals” a uns països on, d'amagatotis, guardar els diners lluny dels recaptadors d'impostos. A Espanya no és cap crim ser un defraudador, fins i tot, al llarg de la història algun rei ho ha sigut.

A més a més dels paradisos fiscals també hi ha instruments per pagar menys impostos sense incórrer en frau fiscal. Es tracta de saber utilitzar els forats de la legislació i amb un bon equip d'advocats i economistes fer l'ús escaient de l'anomenada “enginyeria financera”. D'això en saben, i molt, les grans societats i les empreses multinacionals que, moltes vegades, paguen menys impostos que alguns treballadors.

A Espanya l'impost de societats està fixat en un 25 % dels beneficis, però mitjançant l'enginyeria financera les empreses paguen molt menys. L'any 2017 el tipus efectiu pagat d'aquest impost fou un 7,70 % les empreses grans, un 14,7 % les mitjanes, i un 18,37 % les petites. Els Bancs van pagar un 4,52 %. Per no parlar d'algunes multinacionals tecnològiques que no paguen l'impost allà on obtenen els beneficis sinó en paradisos fiscals.

Ara alguns governants, gens sospitosos de ser fervents defensors de la cultura bolxevic, han obert la porta a què l'impost de societats siga, com a mínim, del 15 %, amb caràcter global per evitar així la fugida dels capitals a Estats considerats paradisos fiscals. Els primers trets d'aquesta ofensiva va donar-los a primers d'any Janet Yellen, secretaria del Tresor del govern Biden tot dient que s'havia acabat la carrera a la baixa de l'impost de societats.

Divendres passat els mandataris del G7 (EUA, Regne Unit, Alemanya, França, el Canadà, Itàlia i el Japó) junt amb representants de la Unió Europea es van comprometre que, almenys, la taxa mínima de l'impost de societats siga un 15 %, Aquesta mena d'acords ens diu que la recepta liberal de rebaixar impostos per revifar inversió i consum va a la baixa, i al capital li cal buscar noves mesures per a fer front a noves demandes, especialment a les derivades de la situació de pandèmia per les que hi ha passat la població mundial.

L'anunci d'aquest acord no és per llençar coets. Ja sabem que el capital, com la banca als casinos, mai perd. Però és un primer pas per començar a dir adeu a una doble fiscalitat i apropar-nos una mica a la mítica i utòpica frase de Marx. El camí no serà fàcil, aquesta és una proposta que ara s'haurà de discutir amb els membres de l'OCDE, i a la Unió Europea Irlanda, els Països Baixos i Luxemburg no seran fàcils de convéncer. Caldrà estar atents a la lletra petita perquè les grans empreses internacionals no voldran perdre els 350.000 milions d'euros que fins ara estan estalviant-se en impostos. Són hospitals, escoles i carreteres, entre altres coses, que es podrien fer amb els milions d'euros que ara volen a les butxaques dels grans accionistes.