En 1974 una colla de persones d’Albalat de la Ribera decidiren sumar-se a «La Flama de la Llengua», un acte que consisteix a traslladar, fins al monestir benedictí de Montserrat, una xicoteta flama que simbolitza el desig de mantindre viva la nostra llengua. A partir d’aleshores, repetiren l’activitat anualment. I en 1981 –ara fa quaranta anys– pensaren que seria al·legòric encendre la flama damunt de la tomba d’Ausiàs March que hi ha a la Seu. L’acció fou prevista per al 22 de febrer –un dia abans del Tejerazo– i, en assabentar-se’n, unes «diez mil personas aproximadamente», segons la premsa provincial, es concentraren al voltant del sepulcre per tal d’evitar el que fou qualificat com a «acto catalanista».

Així, davant de «los propósitos de grupos catalanistas de llegar hasta la tumba [...] con el fin de encender allí una antorcha que habría de llevarse hasta el monasterio de Montserrat, en la provincia de Barcelona», aquell diumenge la «Coordinadora de Entidades Culturales del Reino de Valencia» convocà un «numeroso grupo de personas» que, «cuando fueron abiertas las puertas de la catedral», procediren a «montar de inmediato una guardia en torno a la tumba de Ausiàs March».

A l’efecte, acordonaren la sepultura amb una barrera humana de «cuatro hileras de sillas» on, «a lo largo de todo el día, permanecieron sentados numerosos valencianos que se turnaron en la vigilia», «impidiendo de esta forma que ningún grupo procedente de la región catalana prendiera sobre los restos de Ausiàs March la llama». I com que, durant la jornada, no hi aparegué cap persona amb intenció d’encendre cap flama, l’acció de flanqueig i resistència salvapàtries fou interpretada per les «Entidades Culturales del Reino» com un triomf sense pal·liatius.

Però les coses no havien anat ben bé com imaginaren aquells improvisats custodis, que, envanits i cofois, no degueren sospitar que havien sigut burlats: si els organitzadors de «La Flama de la Llengua» no s’havien acostat fins al sepulcre de March fou perquè, davant l’anunci de boicot per part de la «Coordinadora», n’avançaren l’encesa diversos dies. I fou així que la portaren a terme enmig de la major tranquil·litat: sense crits, ni insults, ni empentes; entre somriures i cares de satisfacció, tal com acrediten les fotografies que un amic albalatenc ha tingut l’amabilitat de mostrar-me. Quina especial brillantor posseïa aquella flama, sempre tan fràgil.