Qui ha sentit la llibertat té més forces per viure». El vers de Raimon em ve a la ment en l’adéu de Tomás Llorens, un gran intel·lectual valencià, perquè la seua força vital discorria en paral·lel a la seua manera d’entendre la llibertat. I pocs com ell coneixien el significat d’eixa noble paraula embrutada en els últims temps.
A finals dels anys cinquanta, Tomás va patir els efectes de la repressió franquista, al·lèrgica a la llibertat de pensament, paraula, obra i omissió. Aquelles eren unes coordenades que ara sonen a prehistòria: La Brigada Político Social, el Juzgado Especial Nacional de Actividades Extremistas, el coronel Eymar... Però aquells dos anys i mig que Tomás Llorens va passar empresonat pel fet de pertànyer a l’Agrupació Socialista Universitària i repartir plamfets subversius –estic convençut– van ser decisius per a modelar la seua mirada. I perquè sempre tinguera present, com Oscar Wilde, que «quan hi ha massa llibertat mai n’hi ha prou».
Parle de tot això perquè la missió social de Tomás Llorens ha esdevingut, sens dubte, fer-nos un poc més lliures a tots gràcies a l’art. Ell, com a fundador, primer director i alma mater de l’IVAM –en companyia de Vicent Todolí–, ha educat la mirada artística de diverses generacions de valencians. El seu gran encert va ser concebre i impulsar un museu de la modernitat amb perspectiva valenciana, però amb projecció internacional. Amb Alfaro, l’Equipo Crónica, Pinazo o Julio González. Sent europeus i globals des del nostre país. Sense complexos ni renúncies. Sense limitacions. Decididament a l’avantguarda.
Hem perdut a un humanista multidisciplinar. A un savi, també. A un home que va quedar fascinat per l’art amb els gravats del seu primer llibre d’Història de l’Art de Batxillerat. A un estudiós que mai va parar de voler aprendre. A un garant del nostre patrimoni que, des de l’excel·lència en la gestió com a director general, va propiciar restauracions i obres arquitectòniques avançades a la seua època, com la que va meréixer el Premi Nacional d’Arquitectura a Morella amb el treball de Carme Pinós i Enric Miralles.
Naturalment, per tot això i per les complicitats llargament compartides, hui és un dis trist. Tanmateix, també ha de ser un dia per a la gratitud. El poble valencià i les seues institucions culturals hem tingut una enorme fortuna de comptar amb el talent, el compromís cívic i la capacitat de treball incombustible de Tomás Llorens. Queda el seu llegat: una mirada sobre l’art, i sobre el món, de qui va sentir la llibertat i ens va fer a tots més lliures.
