Igual que Tomàs Llorens, Luis García Berlanga, Juan Genovés o Francisco Brines, i molts més valencians van haver de marxar a Madrid per impulsar la modernitat, en l’ampli sentit del concepte. La llista dels que optaren per Barcelona no és tan llarga en qualitat. La capital catalana va tindre el seu gran moment cultural durant els últims anys del franquisme, però ara només és avantguardista en qüestions identitàries, que com se sap és una cosa que dóna per a molts congressos universitaris. Jordi Pujol va encapçalar la contrareforma de la modernitat que van soterrar definitivament Artur Mas i Carles Puigdemont, amb la companyia còmplice d’autodeclarats progressistes. Barcelona pinta cada vegada menys en l’actualitat cultural europea. L’últim fracàs ha estat la negativa del govern d’Ada Colau al projecte conjunt entre l’Hermitage i el Liceu per instal·lar una seu del famós museu rus al final de leds Rambles.
La lògica apuntava que València aprofitaria l’avinentesa per a optar a la capital de la mediterrània occidental. Amb infraestructures públiques de primer nivell en arts, música i dramatúrgia, una bona xarxa de potents fundacions privades, galeries d’art, clubs de jazz, teatre independent i reconeguda gastronomia, a més d’importants guardons literaris, al que cal afegir el nou de poesia Francisco Brines, hauria de ser així de manera natural. Però les divisions internes dels actuals gestors culturals de llums curtes i la imprevista rellevància de Màlaga fan difícil que València agafe el testimoni. La capital malaguenya li ha guanyat el pas a la totpoderosa Sevilla i en un estudiat pla on ha unit el turisme amb la creació artística s’ha posicionat millor que el Cap i Casal. No es tracta de fer el mateix, hi ha molta teoria sobre l’error d’unir la cultura amb el turisme, però entre això i esperar un nou Segle d’Or per generació espontània, hi ha molta diferència. Els únics que han entés la competència són els membres de la Capitalitat Mundial del Disseny per a 2022.
Ara que fa sis anys del canvi del Botànic, almenys en matèria cultura no s’ha canviat el paradigma. És més, van deixar ben clar des de l’inici que el seu manifest cultural estava en la lletra i música de ‘Malaguenya de Barxeta’.
