La humanitat té uns reptes importants al davant la solució dels quals marcarà el futur de la seua supervivència, com són el canvi climàtic, el model econòmic extractiu i la desigualtat social. Els tres estan interrelacionats i fora del debat públic intoxicat en el qual interessa estar al poder. Les decisions que s’adopten condicionaran les possibilitats de mantenir la vida humana en el planeta, per tant cal parlar d’aquestes coses. L’actual model econòmic neoliberal aplicat en l’economia global, és un model depredador de recursos per a guany d’una minoria elitista que no té cap escrúpol, ni pensa en el futur de les persones, sols egoistament en el seu poder, els seus diners i el seus privilegis a curt termini. Aquest model és responsable del canvi climàtic, per l’ús i abús de recursos naturals en contra de la lògica ecològica, així com de la desigualtat econòmica i social que condemna a la misèria al 90 % de la població, i continuen fent-ho malgrat ser sabedors de les greus conseqüències a curt, mig i llarg termini.

La força del model està basada en el control total de les institucions i de la informació, que amaga i distorsiona la realitat al temps que llaça cortines de fum per a tapar el seu vertader rostre. Les institucions les gasten per als seus interessos, tant per a fer lleis a la seua conveniència, com per a fer transferències de diners públics a les seues arques privades. La corrupció, les portes giratòries o els regals en espècie són la part que s’emporten les titelles institucionals. El control de la informació serveix per a ‘domesticar’ a la població, substituint l’educació cívica i compromesa amb les persones per un model social individualista, egoista, agressiu i desviat cap al consumisme desaforat que no qüestiona la desigualtat i la pobresa creixent. El control mediàtic no sols ateny als mitjans tradicionals, sinó també a les xarxes socials amb la proliferació de ‘bots’ i ‘fakes’ que alimenten el ‘patrioterisme’ excloent, el masclisme, la xenofòbia i l’aporafòbia, afavorint una societat malalta de feixisme envoltat de bandera. Per a il·lustrar com es mou aquesta elit dels diners i del poder es pot fer un anàlisi en l’àmbit local valencià que és fàcilment extrapolable a l’àmbit global, ja que sols cal canviar d’escala. Els exemples pels quals podem identificar que no estem fent el que hauríem de fer per a enfrontar aquests reptes els hem estat repetint durant anys i tots tenen relació amb la pressa de decisions des de l’àmbit polític i el seu referendament jurídic.

Després d’anunciar a l’inici de la pandèmia, al igual que amb la crisi financera de 2008, que aquest model econòmic s’hauria de canviar, a hores d’ara molts dels responsables polítics locals continuen entestats en retornar al model antic. Es continua fiant el model econòmic al turisme massiu, insostenible ecològicament, posant ciment en la línia de costa amb el projecte d’ampliació del port de València, que erosiona les platges del sud, com refent passejos marítims que seran engolits en la propera tempesta. En lloc d’un model energètic de renovables en base a menudes comunitats, sobre sostres urbans i industrials, es fomenten grans parcs fotovoltaics promoguts per oligopolis que controlen el mercat i erosionen la diversitat ecològica del territori. Es continua amb un model que castiga a l’agricultura afavorint a les grans superfícies que importen productes de països llunyans a preus irrisoris i gran petjada ecològica, havent de perdre’s la producció local de qualitat, temporada i proximitat per l’enfonsament dels preus. S’arracona a la industria local a favor de les grans empreses multinacionals que fabriquen en països pobres en règim de semi-esclavitud i a més no tributen a les nostres arques públiques. Els comerços locals estan abocats a la desaparició per la competència deslleial en preus pels mateixos motius que la industria i l’agricultura. La desigualtat econòmica continua augmentant per lleis laborals lesives per a treballadores i treballadors i per l’estructura del model econòmic que potència els treballs temporals i mal pagats, facilitant grans borses de treball submergit al temps que afavoreix el desplaçament de persones cap a la costa i grans ciutats deixant gran part del territori despoblat i sense futur. Els moviments socials de resposta són cada vegada més dèbils i més reprimits per la força, malgrat la situació extrema de molta població amb taxes d’atur juvenil per dalt del 40 % i sobretot en l’àmbit de l’habitatge en mans de fons voltors. Mentre, una part de la població es manté en una bombolla artificial de festa continua. Amb aquestes premisses és difícil pensar que tenim futur, no sols com a país sinó també com a humanitat.

Potser tinguem futur com a humanitat si enfrontem decididament el canvi de model econòmic, implementem solucions a les conseqüències del canvi climàtic, fomentem una educació cívica de la població, canviem la mediocritat per la valentia de les persones que prenen decisions i no perdem de vista l’estupidesa humana, que està capacitada per a portar-nos a la desaparició.