Un dels objectius més arrelats de l’ésser humà és deixar un llegat, ja sigui mitjançant biològica descendència o amb alguna fita forjada durant la nostra escassa presència en el món. A vegades, tots dos conceptes s’uneixen, quan pares i mares llancen als seus fills i filles al circ mediàtic perquè aquests llueixin, potser, unes qualitats que aquells no van aconseguir. En aquests casos, la vida es lliura amb l’inútil i poc edificant criteri i judici de tercers.
Parlar del futur suposa gestionar el present. Encara més, tenir consciència de responsabilitat. ‘Hic et nunc’. Quan en realitat, succeeixen les coses. Els músics, tan ensinistrats en la veritat de l’instant, hauríem de pressuposar que les nostres accions esdevenen en reaccions. Les que, paradoxa recurrent, gestionem des de la queixa mes abjecta, com si els nostres resultats anessin aliens a les nostres decisions. Ja sigui per obra o omissió, la responsabilitat ens persegueix quan tractem de navegar les tèrboles aigües de l’abatiment, quan l’amanyac de la comoditat coneguda ens incapacita per a gaudir del que està per arribar i que sempre -ens diguin el que ens diguin els endevins- és millor. Només fent el que ens fa por ens estarem acostant als nostres somnis.
Els espais audiovisuals conceptuats com ‘talent shows’ van néixer amb el mateix concepte televisiu: exposar-se per a aconseguir la fama, entenent aquesta com a valoració irreflexiva aliena. Gràcies (o no) a les xarxes socials, tots i totes podem gaudir d’un moment de glòria, per efímera que sembli. Potser hi ha qui vulgui habitar-la a temps complet mentre la vida succeeix en l’àmbit de l’anonimat. Els camins dels mitjans de comunicació de masses són inescrutables. Reconèixer-se com a habitant d’una exposició continuada, fal·laç. Assistim, no obstant això, a la celebració del no-res a través dels ‘talent shows’ que esquitxen indòmits en tot dispositiu audiovisual. Els continguts, per variats, resumeixen la immensitat de l’oceà de l’estultícia.
La música és un brou de cultiu per a aquests programes i l’esforç que suposa un assoliment basat en l’estudi enfocat durant anys i el sacrifici concomitant s’iguala a la baixa enfront de l’ocurrència del moment, expansió més o menys encertada de la improvisació i a la celebració vàcua de l’ego. Farien bé els pares i les mares a evitar aquests llots de la realitat i posar en valor l’íntima construcció del valor artístic. La música d’evolució clàssica conté aquest hàlit d’emoció que es cola per les escletxes més subtils en el sentimentalisme de l’ocurrència. Així, amb els sistemes educatius cada vegada més castrats però ben adornats amb l’escassa justificació d’una nova pedagogia, han creat un magma intel·lectual erm en la societat com a ens global. La reflexió, el trànsit per les capes de pensament i, per tant, el criteri consolidat han desenvolupat en nosaltres com a ciutadans un nou arquetip residual del que com a habitants del present som.
L’educació musical, una vegada instal·lada en el fracàs i fins i tot mancant que s’assumeixi pels mateixos que la sustenten, ha cedit el seu espai a la vàcua experiència de l’impacte mediàtic. Tot conat de reflexió, de pausa, de meditació i de l’exercici més bàsic de mesura és desestimat enfront de la cerca de reconeixement immediat. La plasticitat cognitiva de la ‘psique’ dels més joves es tenalla a favor d’una frívola super exposició.
Més enllà de l’enrogiment, admiració o indiferència que poden propiciar aquestes accions, està el compromís amb l’art veritable, quan de mostrar les habilitats musicals dels més petits es tracta. Els focs artificials basats en la fragmentació capritxosa de les obres musicals, ressaltant només aquells fragments de clímaxs i privant de qualsevol conat de procés, no són representatius del fet musical si de veritat pretenem que el nostre art sigui entès, conreat i valorat. La pirotècnia expositiva enfront d’un públic famolenc d’emocions banals, fàcils i més sentimentals que sensitives no pot ser ostentada pels qui, en algun moment, han accedit al sacrificat i meravellós món de la música amb ascètics ideals que situen l’art en l’espai de la catarsi i de l’emoció veritable amb l’ànim d’una societat millorada.
Els infants que ostenten una qualitat, sigui espontània o edificada en l’esforç estan condemnats a l’ostracisme quan passi l’ona favorable alimentada pels ‘prime time’, ‘likes’ o -simplement- quan un altre pare o mare incauts trenquin la intimitat dels menors exposant-los a judicis dels qui només obeeixen ordres mediàtiques. Aquells que han passat a l’altre costat de l’emoció no poden sinó deixar de representar el digne rol de músic compromès si es lliura a les fàcils aigües de la complaença, per molt que es mostri abrigat en l’execució d’escales i arpegis endiablats.
Habitem un món sense intimitat on l’últim reducte de l’emoció mostra la seva feblesa en tant que precisa d’un reconeixement ràpid i superficial. Arias d’òpera que van directament al clímax, aguts impossibles, metrònoms que deixen sense alè, tècnica lliurada al virtuosisme sense reflexió, i d’altres ítems, són celebrats pels qui accedeixen a aquestes emocions per primera vegada emportant-se com recompensa una visió esbiaixada i maniquea que poc o res té a veure amb l’expressió de l’art sonor. Un coneixement superflu de la música d’evolució clàssica permet una valoració de la gran música com a simple, insípida i fins a superficial.
Nogensmenys, el coneixement profund i la conquesta del món emocional permeten un acostament a consciència del sublim. La vanitat, per tant, és l’adjectiu inclòs a l’insubstancial els aplaudiments del qual no tenen més valor que el silenci. El compromís és la manca manifesta que no estem sent capaços de transmetre als més joves que, si bé és natural el seu ímpetu demostratiu, ha d’estar destil·lat pel seny, almenys, dels seus progenitors. Ausiàs March, el gran poeta, ho diu millor: «Jo són aquell qui en lo temps de tempesta/ quan les més gents festegen prop los focs/ e pusc haver ab ells los propis jocs/ vaig sobre neu, descalç, ab nua testa/ servint senyor qui jamés fon vassall/ ne·l venc esment de fer mai homenatge/ en tot lleig fet hagué lo cor salvatge/ solament diu que bon guardó no·m fall». [Jo sóc aquell que en temps de tempesta/ quan les gents vaguen al costat del foc/podent compartir les seves diversions/ descalç i sense cobrir vaig per la neu/ serveixo a un senyor que mai va ser vassall/ ni va rendir homenatge/ i amb rebel cor va afrontar els actes vils/ només un bon guardó diu que esperi].
