El col·lectiu Terra Crítica es va formar el 2001 per una vintena llarga de professionals, en bona part provinents del món acadèmic, persones que anàvem opinant sobre qüestions mediambientals, urbanístiques, culturals i socials. En una reunió informal a casa de la nostra estimada Trini Simó, a la qual recentment hem perdut, el col·lectiu quedà constituït de manera senzilla, sense cap norma escrita. Només volíem aportar idees per al debat, per a la reflexió, denunciar els abusos del poder i alhora, proposar alternatives a les ocurrències i els desficacis d’instàncies públiques. En el diari Levante-EMV hem abocat bona part de les nostres reflexions.

En aquests vint anys, el món ha travessat dues crisis de consideració, una de les quals encara no finalitzada. I s’anuncien unes altres. La que s’ha batejat com la Gran Recessió, la crisi del 2008, va afectar tots els països i de manera desigual a les persones. Unes poques esdevingueren molt més riques, mentre altres ho feren empobrides, o pitjor encara, es quedaren en el carrer. La immensa majoria sense ajudes de cap tipus, i els més vulnerables es trobaren abocats a la misèria. En canvi, les corporacions financeres, responsables directes de la crisi, aconseguiren unes injeccions milionàries per part del sistema públic, diners que en el nostre país no han tornat ni sembla que els poders públics els vagen a obligar a tornar. La construcció -immobiliària i d’infraestructures- va tindre un protagonisme cabdal i unes repercussions, socials i ambientals, que encara perduren.

La crisi de la pandèmia de la covid-19, iniciada el 2020, és d’un altre caire i també ha afectat més als més desprotegits, als que fan cada dia treballs imprescindibles (a la sanitat, la neteja, el transport, les cures...) o viuen en habitatges defectuosos o insans. També, per raons d’edat, a la gent gran, sobretot a l’acollida en residències sense condicions mèdiques d’assistència adequades. De la crisi anterior vam heretar retalls vergonyosos, entre d’altres, en la sanitat pública -personal i recursos- la qual cosa ha impedit enfrontar millor la pandèmia. Almenys ara s’ha actuat amb criteris distints, llunyans d’aquella austeritat sense compassió. Les inversions públiques s’han dirigit a servicis socials, a atendre les persones vulnerables. I a introduir reorientacions en l’economia europea, en una part substancial a invertir per a sanar el medi ambient, aplicant tecnologies que poden crear ocupació.

És la climàtica una tercera crisi, aquesta anunciada. En 1972 es va publicar l’alarma amb el famós informe del Club de Roma ‘Els límits del creixement’. Totes les cimeres mundials subsegüents es poden resumir en un incompliment generalitzat dels objectius que calia mamprendre quan encara érem a temps. El marge per a evitar un escenari de col·lapse és ara ja molt estret. I per tant, les mides a prendre, que són conegudes, urgents. La crisi climàtica afecta sobretot als països amb escassa capacitat de fer front als desastres que se’n deriven; es tracta per tant, també, d’una profunda crisi social i humana.

Amb una opinió pública més conscienciada, hi han hagut avanços en alguns sectors concrets. Propostes recents com el Pacte Verd Europeu o, a casa nostra, la llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica, obrin un camí esperançador. Tanmateix, les velles inèrcies, que afecten entre d’altres les obres públiques i els projectes urbans, basades en el creixement pel creixement, encara estan molt presents i contravenen les positives declaracions d’intencions dels nostres governs. Es tracta d’un model provadament esgotat.

La protecció de la Natura, la reorientació de la producció i el consum, la cura de les persones i la igualtat entre humans són ja indestriables. Cal alertar, no obstant, que les preses en les inversions dels plans europeus poden bandejar mesures de precaució mediambiental, i alhora cal parar atenció a la voracitat de les grans corporacions privades en la captació de recursos, en detriment de les empreses menudes i de possibles iniciatives civils. Transparència, participació i control ciutadà hi són imprescindibles.

Creiem que el pensament crític és indispensable, també per moltes altres raons: la igualtat de gènere, erradicar la pobresa, generalitzar l’educació i la sanitat... Els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030, impulsats per Nacions Unides, marquen unes orientacions ineludibles. Però no s’aconseguiran sense decisió i espenta col·lectiva.

L’elecció del nom del nostre col·lectiu, Terra Crítica, no fou casual, amb una certa sorna respecte del parc Terra Mítica, una mostra palesa de la confusió entre els interessos privats i els recursos públics. Cal insistir en què crítics no vol dir negatius, com sovint hem hagut d’escoltar.

Hem continuat escrivint i enraonant amb convicció i dosis variables d’escepticisme, esperances i decepcions. Plantegem qüestions per al debat, per tant amb aspectes discutibles, sempre proposant o insinuant alternatives als projectes oficials. De vegades hem cedit la nostra tribuna a col·lectius i persones que necessitàvem contar les seues lluites, coincidents amb la nostra intenció de produir material crític per a un món millor. L’anàlisi succinta del que va de segle ens reafirma: la terra necessita la saó de la crítica.

Donem les gràcies a tanta gent que, amb les seues aportacions i amb el seu exemple d’implicació ciutadana, ens ha servit d’estímul tots aquests anys per a seguir reflexionant i participant en un debat social imprescindible. Continuarem.