Vaig llegir la notícia en Levante-EMV: l’Hospital La Fe de València participa en un assaig clínic contra l’alzheimer amb un fàrmac aprovat recentment en Estats Units. Em vaig alegrar pels malalts i pels familiars que en pateixen les conseqüències; i també, com no!, per mi mateix, que cada any que em tire a les costelles compre un talonari de tan fatídica loteria. Com el bombardeig de notícies és tan intens que unes se superposen a les altres, me’n vaig oblidar aviat. Fins aquest diumenge, que un vell conegut ha recuperat la notícia quan, adreçant-se a tots i a ningú en la terrassa del bar, ha fet un presagi que recorda a Kafka: hi ha esperances però no per a nosaltres. I tot seguit mostra un retall de premsa dient: mireu, 56.000 dòlars anuals per pacient; això costa el tractament contra l’alzheimer. Per poc no se m’entravessa l’oliva del vermut. I com que una cosa porta a una altra i aquesta a una altra i després a una altra, vaig recordar quan el PP deixà morir 4.000 afectats d’hepatitis C perquè el medicament que els curava «era molt car».Servidor, que no entén d’economia (excepte que inflació és quan un ou costa un euro, i deflació és quan un euro costa un ou), sempre s’ha sorprès del procedir d’alguns empresaris que, davant la demanda d’un producte (les mascaretes al principi de la pandèmia, per exemple), en lloc d’augmentar la producció per guanyar més diners, pugen el preu per obtindre els mateixos beneficis. Que el fàrmac contra l’alzheimer coste 46.000 euros per pacient i any justifica les crítiques a la multinacional Biogen que comercialitzarà el medicament. En això la farmacèutica fa com Robin Hood, però al revés; si en la llegenda Robin Hood li lleva al ric per donar-ho als pobres, ara serà Biogen la que llevarà estalvis i patrimoni als vells per donar-ho als accionistes, que en seran els nous ‘hereus’. Dit d’una altra manera igualment crua: com el preu és tan elevat només els rics ho podran pagar. I és que la filantropia no ha cotitzat mai en borsa.
