Quan quede amb els meus amics docents acostume a llegir algun llibre sobre pedagogia o ensenyament, aspectes sobre els què ho desconec quasi tot. Ara he repassat ‘L’enseignement de l’ignorance’, de Jean-Claude Michéa. Fa un llevantet suau que modera la força immisericorde del sol al vespre. Terrassa, València, i dos amics que m’acompanyen: la imatge, excelsa quasi, de la felicitat. Tots dos són de la meua promoció i encara exercixen com a professors. Són, som, sexagenaris. Miguel Delibes potser ens qualificaria com a voluptuosos i, potser no s’equivocaria.
D’entrada, no crec que siga fàcil encasellar els meus amics. Desconfien del poder i, alhora, estan en contra de quasi tot tipus de nostàlgies. La de l’ensenyament n’és una. Ara hi ha un enyor de l’antiga EGB, em diuen. Però fa quaranta anys ja criticaven la llei Villar, és a dir, la Ley General de Educación, que facilitava l’accés de tota la població infantil, fins els catorze anys, a l’educació. Una autèntica baixada dels coneixements, afirmaren els immobilistes de sempre. La Logse, es vulga o no, va permetre que l’educació de tota la població quedara garantida fins els setze anys.
Resulta fàcil parlar de la baixada de nivell de l’educació. José Ignacio Wert capitanejava eixa opinió. Ell, com els meus amics i jo mateixa, havia fet un examen d’ingrés als 10 anys. Tres faltes en el dictat i et tornaven al corralet; senzillament no accedies al batxillerat elemental. Després venien les revàlides, en plural. Batxiller elemental i batxiller superior, amb totes les matèries i tots els continguts de cada una de les etapes. Sols una minoria accedia a l’educació, cosa per la qual, en arribar les lleis reformistes de l’educació, se succeïren les protestes. Els immobilistes pretenien retindre el monopoli de la cultura. Si fa seixanta anys, tota la població escolar haguera estat en un institut, ¿què haguera dit l’estament acadèmic? ¿Segur que el sistema era excel·lent? Doncs ara estan tots els alumnes i, a partir d’ací en parlem.
Rectifique, no estan tots els alumnes. Eixe és un dels altres temes que posen sobre la taula els meus amics. Tota una retòrica feminista i inclusiva recorre els diversos estrats del poder. Són paraules que han esdevingut totèmiques. Tothom en parla i sembla com, si en pronunciar-les, ja estiguérem en la riba correcta, salvats. El poder de la paraula, sí, però els mots no són els fets. La literatura del poder és una desiderata i la realitat seguix el seu camí. Em citen un exemple. En el mes de maig s’ha obert el termini d’inscripció de la matrícula per al curs 2021-2022. En el cas dels alumnes que ja han fet els setze anys i volen passar a batxillerat, cicles formatius o formació professional bàsica, cal que la sol·licitud l’escriguen... els pares. El problema s’esdevé quan hi ha jóvens que volen continuar estudiant, però els pares es neguen a cursar l’ofici perquè preferixen que les xiques es queden en casa. I això, malauradament no és una suposició, sinó un fet o, millor dit, fets. Tragèdia no visualitzada que afecta, sobretot, a xiques dels col·lectius socials més vulnerables.
Passa una dama. Els sues contorns em distrauen d’un tema que m’ofega, que no hauria d’existir. Alguna ignota glàndula obre comportes remotes i per les circumval·lacions cerebrals discorren els versos d’un sonet de Pla: «Si sabessis les combinacions que es podrien fer amb les teves el·lipses concretes i el meu pensament». Passa de llarg. Se’m fa difícil el retorn a la conversa. Ara escolte «informe Pisa», «Estonia primer país en qualitat d’educació», «formació del professorat» i també «oposicions». Intente reprendre el fil del diàleg. Ja m’aclarisc. Ara parlen de les oposicions a docent, la primera part de les quals s’ha celebrat en maig. Un dels amics, president de tribunal, assegura que, per estructurar el tema hi ha tres punts i per una bona presentació dos més. Per redactar bé, posar exemples, exposar el tema de manera original i elaborar una conclusió, dos punts. I per a la demostració d’un «conocimiento completo y adecuado del tema», per a això, m’asseguren tots dos, sols hi ha tres punts. Veuen la meua cara d’incredulitat i em passen el full oficial amb les instruccions. És cert, clar. Llig, per exemple, que s’atorguen 0,5 punts per mostrar en «su lenguaje que tiene interiorizados valores inclusivos». Ignore com avaluaran la interiorització de la inclusió: amb exercicis espirituals? Formació d’un altre esperit nacional? El retorn de Wert i la nostàlgia. Munició per a l’immobilisme. La conversa ja s’esgota. La invergonya institucional, proclamen.
Ens separem. Ja tot sol evoque Jean-Claude Michéa i la seua crítica a la réligión du progrès, la religió progressista. El filòsof considera que els actuals progressos de la ignorància, lluny de ser el producte deplorable d’una disfunció de la nostra societat, s’han convertit en «une condition nécessaire de sa propre expansion». Crec que no cal que cride a la meua germana, catedràtica de Francés, per a que ho traduïsca.
