Sovint m’he alegrat perquè s’ha fet justícia a la memòria d’una persona. En eixe moment, he pronunciat la interjecció al·leluia. Encara que la paraula estava originàriament destinada a expressar agraïment a Déu, sortosament ja no té exclusivament eixe sentit religiós. De fet, el diccionari de la nostra Acadèmia definix el terme també com una expressió que s’empra per a comunicar satisfacció per la realització o l’obtenció d’alguna cosa. En este juny, estic pronunciant dos al·leluies intensos per persones a les quals s’ha fet justícia. Es tracta de Luis Garcia-Berlanga Martí i Carmelina Sánchez Cutillas Martínez del Romero.
El director Garcia-Berlanga va estar plenament reconegut el 12 de juny, data del l’aniversari del seu centenari. L’autor, essencialment valencià, ha sabut com ningú expressar l’esperit crític des de la sàtira. Considere que era una persona amb la qual compartir uns minuts era un gran luxe. Recorde l’any 1995 haver presentat amb ell el llibre «Barrejat de cinema amb falles» de la fundació Ausiàs March coordinat per Vicent Borrego. Aquella vesprada a la Sala del Rialto vaig descobrir el director enamorat de l’essència de l’esperit satíric faller. Fa poc me’n recordava. Em venia al cap quan participava en el programa Els dijous, miracle en la ràdio À Punt i també en gravar un documental de la sèrie Espai en ruta dedicat a l’exposició «Visca Berlanga» del MuVIM. Vaig tindre la sort d’entrevistar el director Rafael Company i el comissari Joan Carles Martí per a eixe programa de l’ajuntament d’Albalat dels Sorells. Ambdós m’ajudaren a repensar García-Berlanga i a dir al·leluia per la recuperació de tot el que ens n’havíem perdut.
L’altre personatge pel qual he cridat la interjecció al·leluia és Carmelina-Sanchez Cutillas. El 21 de juny podrem celebrar el seu centenari gràcies a la consideració com a escriptora de l’any per l’AVL, el treball realitzat pels bibliotecaris i bibliotecàries i la tasca de destacats estudiosos o tècnics com ara Joan Borja o Ignasi Beltrán. Estos dies la reivindique encara més, després d’haver sigut testimoni en una reunió de com un eminent professor universitari la declarava una autora de segon orde.
En definitiva, no tinguem por de cridar al·leluia. No és exclusivament una interjecció religiosa. Resulta una bona paraula per a comunicar alegria. Recordem que sempre hem d’alegrar-nos pel que tenim i no fer llargs plans-seqüència plorant per tot el que no posseïm.
