A finals de la setmana passada ens assabentàvem que s’havien trobat les restes mortals d’Olívia, una de les xiquetes que son pare va fer desaparéixer a finals d’abril. Tenia només sis anyets. La seua germaneta Ana i el seu pare encara no han aparegut ni vius, ni morts, almenys quan escric aquestes lletres. El ben cert és que el malparit ha deixat una dona morta en vida: la mare de les xiquetes.

La xifra de dones i criatures assassinades pel patriarcat és massa alta per a poder permetre’ns quedar-nos de braços plegats. I no entenc com no s’estan prenent mesures d’urgència des del Ministeri d’Igualtat, entestat com està en aprovar lleis que ens esborren a les dones com al que som, dones.

Ràbia, tristesa, dolor, impotència, etcètera, em corroeix per dins. Perquè veig que, com a dones, mantenim la condició de ciutadanes de segona i que les nostres vides i les nostres veus no importen gens. Així s’està demostrant.

I la Justícia aplicant eximents a les sentències que dicten. Quanta feina ens queda encara per fer a les feministes a aquest espai i amb tots els agents jurídics perquè comproven que, amb les seues sentències i totes les argúcies jurídiques que s’utilitzen als judicis per violències masclistes, la vida de les dones té poc valor.

S’imaginen vostés que cada tres dies un home fóra assassinat per una dona? Doncs això però a l’inrevés esta passant amb les dones a l’últim mes. Si foren homes assassinats tota la colla de negacionistes, tot l’aparat jurídic al complet i els cossos de seguretat de l’Estat i alguns mitjans de comunicació estarien demanant la modificació de les lleis que calgueren per a condemnar amb la major duresa possible a les dones assassines. Estic convençuda del que dic. Però com veiem, al tractar-se de dones, justifiquen amb eufemismes i, per tant no acaben de condemnar als assassins en públic. Es fiquen de perfil perquè són coses de dones.

Ai, quan de mal fa tant de silenci còmplice! Quan de mal no assenyalar als assassins o als agressors masclistes del carrer, del treball...

No es vol entendre que ens assassinen o ens deixen mortes en vida, assassinant a les nostres criatures, per ser dones. Sols per haver nascut dones. Per haver-nos socialitzat de manera diferenciada a dones i a homes perquè ells mantinguen els seus privilegis i nosaltres la submissió als mandats patriarcals. Perquè ens consideren de la seua propietat i sense dret a tindre vida pròpia ni espai per a prendre decisions pròpies.

I no, no es tracta de victimismes. Es tracta d’una trista realitat que ens envolta cada setmana i fins i tot cada dia.

Queda molta feina, moltíssima per fer. Però es necessita la desvinculació dels homes d’aquestes actituds dels agressors masclistes. Desvinculació i condemna pública. Perquè les feministes no odiem a tots els homes, ni tampoc volem sols diners com deia un descerebrat, per molt artista que es crega.

Les feministes i els homes que ens acompanyen volem una vida digna i lliure de violències masclistes. Una vida amb equitat amb els homes en l’accés als béns de tota classe. Volem gaudir de la mateixa llibertat per poder caminar quan vulguem pels carrers, encara que siga de nit i no anar amb pors. Demanen, exigim, la caiguda del patriarcat que ens oprimeix i ens assassina, només per ser dones.

I, malgrat tota la feina que queda per fer, el dolor i la ràbia que sentim amb cada assassinat masclista, continuarem cadascuna en la seua mesura, denunciant la criminal aliança entre el patriarcat i el capitalisme que ens assassina i ens deixa mortes en vida per haver nascut dones.