Ma mare es jubila. Enguany serà un estiu diferent per a ella, perquè al setembre no haurà d’anar a fer escola. Ma mare pertany a eixa generació de mares-mestres que deixaven fills i marit per anar a cobrir places a qualsevol indret del territori valencià. Dones, que per complir amb el “treball ben fet”, tornaven a casa divendres per posar rentadores i cuinar per a tota la setmana. Eren temps en què corresponsabilitat domèstica sonava a pecat capital. A totes elles, gràcies pel vostre temps i cures. Però ma mare – com d’altres – no ho va fer així. Va romandre a casa per cuidar-nos, per veure’ns créixer, i, ja passada la trentena, es va incorporar a l’ensenyament. Les conseqüències laborals que, per a una dona, implica una incorporació tardana al mercat laboral, són de primer de feminisme.

Des d’aleshores, kilòmetres de carretera, benzina i roda cremada per tornar a casa cada vesprada... i seguir posant rentadores, cuinant, fent casa, i ajudar-nos amb els deures, és a dir, seguir fent escola – a tu, mamà, gràcies per la vida (la teua), i la paciència –. I és que, des que vaig tenir una mare-mestra, no recorde cap conversa a taula que no versara entorn l’escola. Imagine que és una dolència comú que patim els fills de mestres, i més, quan tots dos ho són, com ha estat el meu cas. Amb un full de serveis de tres pàgines, ma mare va aprovar les oposicions als 48 anys. Em pregunte com ho va aconseguir portant una casa avant, amb dos fills adolescents i un marit a temps parcial.

En llatí, l’ofici de mestre de primària s’anomena litterator: el que ensenya les lletres. Amb frases com «mi mamá me ama», la meua ha ensenyat a llegir a generacions de joves. Els hi va regalar la paraula, perquè ma mare és mestra de la paraula, mestra de pell i paper. La paraula és poderosa, i sanadora, ho diu la Bíblia: «Amb una paraula teua sanaré», i també ho pensa Viktor Frankl. Malgrat tot, ma mare pertany a eixa generació de mestres que alguns anomenen dinosaures. Per definició, són mestres que han quedat obsolets amb l’ús de les noves tecnologies, i que les exigències de la Covid han agreujat les suposades mancances. Més enllà del ressò pejoratiu que l’expressió comporta, sovint, els mestres-dinosaures són menyspreats per algunes famílies i companys.

Vivim a través de les pantalles. Les Black Mirrors tracten de substituir els llibres, i el llapis i els estris escolars clàssics semblen estar obsolets. La pantalla està transformant l’homo sapiens – ésser simbòlic producte de la cultura escrita – en Homo Videns (G. Sartori), aquell per qui una imatge val més que mil paraules (McLuhan). Com que les coses dites amb pantalla tenen més pregnància, l’aprenentatge s’enfoca en la construcció d’imatges, la tecnologia desplaça la paraula, i el raonament ja no s’estila. En un món de realitats canviants i complexes, eduquem ments simplificades, persones que d’adults seran xiquets recurrents. La paraula ja és un clàssic, un dinosaure.

L’afany revisionista del postmodernisme va més enllà de la substitució de la paraula. Reflexiona Irene Vallejo sobre la necessitat d’adaptar els clàssics per minvar l’angoixa de pares i mares preocupats per les seqüeles patriarcals, classistes, violentes, racistes i obsoletes que els contes clàssics poden ocasionar en els seus infants. Això de censurar la literatura és també una pràctica-dinosaure: Plató pretenia crear una policia poètica per vigilar el pensament, i no cal dir Orwell amb el Departament de Ficció. Adaptar els clàssics amb contingut maliciós no eliminarà “els mals”, al contrari, deixarà la societat desproveïda de recursos per reconèixer-los. Ho sent per Rousseau, però em quede amb Hobbes: el mal existeix, encara que no sempre és un llop.

Sense la força de la paraula, obstinats a fomentar l’utilitarisme en l’ensenyament al més pur estil Jeremy Bentham’s style, afavorint la practicitat acadèmica amb l’impuls de les FP, només es crearà una multitud analfabeta en un país sense treball ni pensament crític, que serà, a la fi, una societat més fàcil de governar. Pot sonar classista, però no sectari, perquè el coneixement és democràtic, i està a l’abast de tothom. Ma mare pertany a la generació de mestres que va col·laborar en la proliferació d’universitats arreu del territori espanyol en la dècada dels noranta. Potser qui ara anomenen mestres-dinosaure no ho van fer tan malament.

Ma mare es jubila, sortirà per la porta sense fer soroll. No hi haurà festa, no és el seu estil. Enrere deixa generacions de joves, i mai sabrem fins on arribarà la seua influència, perquè ha treballat per l’eternitat. Henry Adams tenia raó, ho comprove cada volta que em diuen amb estima allò de «ta mare ha sigut mestra del meu fill/a». Ma mare ha sigut una mestra excepcional, i el seu nom és Carmen Zarzoso Cardona.