El carrer perifèric conserva els dos bars de tota la vida, separats només per una cinquantena de metres. Malgrat el trànsit d’alta intensitat, les terrasses repletes de gent toregen els cotxes. La fonda la regenta ara una família asiàtica, originària de la província xinesa de Guangdong. El pare als fogons mentre la mare serveix taules ajudades per les tres filles quan ixen de l’escola. El bar va ser traspassat just abans del confinament a una saga argentina de Rosario. La dona a la cuina, el fill i nebot amb la safata i, també el cosí els dissabtes després de la setmana a l’obra.
L’hostaleria és sacrificada, amb torns de moltes hores i caps de setmanes obligats, el que ha fet que molts fills no vulguen continuar amb el negoci familiar. El que ha provocat que la majoria de locals cèntrics estiguen franquiciats amb contractes fora de conveni, i els dels barris en mans la comunitat xinesa o llatinoamericana que funcionen com aixopluc laboral pels nous vinguts. Les cuines dels quiosquets del Passeig Marítim són com una delegació de l’ONU i inclús les paelles d’alguns restaurants amb pelegrí estan fetes per cuiners nascuts lluny del Mediterrani.
A la taula tinc poques manies, és més, m’agrada molt tastar cuines exòtiques i tinc predilecció per la gastronomia oriental (grega, turca, libanesa, israelita, palestina, persa, índia, xinesa i japonesa). Tenim dos restaurants exquisits de cuina àrab, i malgrat el sentit tancament del Norte, uns quants argentins molts bons. També està bé la globalització vinícola, tot i que encara no entén per què un vi xilé, sud-africà o neozelandés resulta més barat que un de Fontanars. Coses del mercat.
En qualsevol cas, ara que a final d’any rebem l’univers Michelin amb els millors xefs peninsulars, i que la cuina autòctona està més valorada que mai i podem passar pel món amb fondes de tots els sabors, només un prec, cuiners del món, unir-vos en la lluita contra la fritanga que amenaça la terra de les flors, de la llum, l’amor i l’olor bo.
