Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Isabel Olmos

Tan menuts com la sal de la mar

Sovint els humans pensem que dominem tot però som altament vulnerables

El Saler-

El Saler-

Deia l’escriptor libanés Khalil Gibran que «deu haver-hi alguna cosa estranyament sagrada en la sal; està en les nostres llàgrimes i en la mar». Jo no sé vostés però jo, quan em sent arrossegada per l’estressant realitat i el moviment aclaparador del dia a dia, trobe l’assossec necessari en les ones juganeres de la Mediterrània. I no parle solament del fet d’endinsar-me en l’aigua i refrescar-m’hi de la calor de l’estiu. Va molt més enllà. Sovint un passeig per la sorra o una bona lectura asseguda on les ones esdevenen una bromera blanca calmen la meua ment i em recorden que, malgrat tot, som més xicotets del que pensem, en un món que és gran i imprevisible.

L’espècie humana fa segles que intenta competir amb la Terra per tal de fer-li entendre que som capaces de dominar-la (o això pensem), però si alguna cosa ens ha ensenyat el que hem viscut el darrer any és que som enormement vulnerables. Un virus invisible ha qüestionat el nostre sistema de vida. Això, el fet de ser vulnerables a allò que no es preveu, ho saben molt millor que nosaltres les persones que viuen en zona de sismes o d’huracans, que cada any observen com el que tenen pot acabar convertit en deixalles en un tres i no res. Nosaltres no tenim tsunamis però sí gotes fredes, temporals i riuades que fan perdre les possessions a desenes de persones cada any en la Ribera, la Vega Baja o la Vall d’Albaida. I encara així pensem que som nosaltres els qui dominem el nostre dia a dia.

Per això, quan em desubique i pense que puc pilotar per damunt de la nau planetària i visc la il·lusió que ella no em domina a mi, me’n vaig a la mar, a la nostra, i respire. I torne a recuperar la mesura de qui soc, de qui som: humils habitants d’una generosa i inabastable casa.

Compartir el artículo

stats