Milite en el valencianisme polític fa més de trenta anys. A aquestes alçades tinc molt clar que no hi ha cap altre valencianisme que el polític, que l’anomenat «valencianisme cultural» no és més que un parany desmobilitzador, i que sense canvis polítics profunds, el valencià i la seua cultura, estan abocats a la desaparició inexorable. Deia, doncs, que fa molt que em vaig implicar en la política valenciana, primer en aquella extraparlamentària Unitat del Poble Valencià i després en el seu successor, el Bloc Nacionalista Valencià, element fonamental de la coalició Compromís que hui governa la Generalitat Valenciana. Si algú m’haguera pronosticat que, fidel a la meua adscripció política, seria alcalde del meu poble, Burjassot, i després eurodiputat, no l’hauria cregut. Però la realitat és que la presència institucional del valencianisme no ha parat de créixer i ha anat acompanyada d’una militància sòlida, distribuïda per moltes comarques valencianes. El valencianisme no és un artefacte electoral: té unes arrels ben fortes que li garanteixen la pervivència i la vitalitat.

Tant abans com ara, molts adversaris polítics m’han reconegut que la influència del valencianisme ha estat determinant en la política valenciana d’ençà de la mort del dictador Franco. Una influència molt per damunt del nombre de vots, que ha fet que l’agenda política actual vaja plena de les nostres reivindicacions històriques, i no em referisc únicament al finançament just, els drets lingüístics o el corredor mediterrani, sinó també a les preocupacions socials i mediambientals que sempre han format part dels postulats valencianistes. El lector o la lectora hi pot comparar la influència d’altres formacions polítiques que tingueren més vots que hui Compromís, i que han desaparegut -o estan a punt de fer-ho- sense deixar cap rastre del seu pas per la política valenciana. En definitiva, els canvis que estan modernitzant la societat valenciana, fent-la més solidària, més sostenible, més justa i més conscient de la seua pròpia identitat en un món globalitzat, estan marcats d’una forma clara pel valencianisme.

Per tot això, el congrés del Bloc Nacionalista Valencià que tindrà lloc el pròxim cap de setmana té una importància que va més enllà de l’organització que el celebra; el que passe en la Fira de Mostres influirà, de manera decisiva, en la societat valenciana. Sempre ho ha fet, però ara, amb una àmplia representació institucional, la responsabilitat és major. Les polítiques del Botànic, que s’han consolidat com una alternativa clara a la radicalització filofeixista de la dreta espanyola i s’han convertit en un referent a tot l’estat, funcionen perquè estan impregnades del valencianisme inclusiu i progressista que representa el Bloc. I la societat valenciana no es pot permetre que del congrés isca un partit dividit i feble: implicaria una greu irresponsabilitat per la nostra part.

L’imminent congrés del Bloc es presenta com un congrés de refundació, que remarca el valencianisme de la formació i insisteix en la inclusivitat del concepte. El nostre valencianisme no és essencialista, és el paraigua que acull les línies de millora de la societat valenciana, des del feminisme, la lluita per la justícia social, la sostenibilitat o contra la discriminació per l’orientació sexual. Els reptes pendents, com atraure la població de les comarques castellanoparlants o superar la imatge de partit excessivament «culturalista», són evidents.

Un parell de candidatures aspiren a dirigir el projecte renovat, encapçalades per Àgueda Micó i Àlex Ruiz respectivament. Les dues aporten experiència i energia. Alguns han qualificat la primera com la de «l’aparell» i la ciutat de València, i la segona com la del municipalisme i les comarques. Però és una visió massa simplista, perquè tant Àgueda com Àlex -ambdós amics- han començat la seua faena política en el seu municipi -és una marca de la casa del Bloc- i en els dos grups hi ha suports de càrrecs supramunicipals. Grosso modo, la candidatura d’Àgueda Micó representa la continuïtat i la d’Àlex Ruiz aglutina un sector crític amb algunes formes de l’anterior executiva i un cert desencant pels peatges pagats en el govern botànic que, inevitablement, han significat l’ajornament de reivindicacions valencianistes. No hi ha, al meu parer, un desencontre ideològic remarcable. Aquells que opinen que la ponència política «descafeïna» el valencianisme del projecte -analisi que no compartisc- ja han presentat les esmenes oportunes que es debatran durant el congrés. Al contrari que en altres formacions polítiques centrades en el màrqueting polític, en el Bloc dediquem molt de temps al debat d’idees. Soc de l’opinió -i no tinc cap por de set titllat d’ingenu- que no podem malbaratar el capital que representen les dues alternatives i que una candidatura unitària d’integració garantiria un partit més unit i més fort: el que la societat valenciana necessita.

A l’actual direcció li vindria bé incorporar veus crítiques, que han vist des de fora alguns errors d’actuació que ella no percebia sota la pressió de ser partit de govern, i als crítics els vindria bé incorporar-se a la batalla diària, aportar les seues idees i assumir els límits que imposa un govern de coalició. Mirada fresca i experiència. No és aquesta la combinació ideal per a un partit que aspira a ser cada vegada més influent en la nostra societat?