Novel·lar una ciutat és crear un mite, una llegenda, un relat determinat, producte de la imaginació i la memòria d’un autor, sobre un indret humà determinat: personatges, carrers, bars, discoteques, llibreries, comerços, entorn urbà, paisatges... L’èxit de la novel·la ‘Noruega’, de Rafa Lahuerta (Llibres de la Drassana, 2020), convertida en un ‘best-seller’, una ‘rara avis’ per les seues vertiginoses vendes -se n’han venut més de deu mil exemplars en pocs mesos- rau, precisament, en l’habilitat de l’autor en haver aconseguit un lligam emocional del lector , per mitjà de les vicissituds del protagonista, amb la multitud de llocs de la ciutat de València —en gran part desapareguts— que apareixen en el relat.
Però la visió que ens ofereix l’autor a través del protagonista, Albert Sanchis, és la d’una ciutat —la dels anys vuitanta i noranta— marginal, decadent, de solars abandonats, de brutícia i olors a pixum de gos, a tabac i humitat, d’aigües pútrides, d’éssers marginals i quinquis, un entorn fora dels plans urbanístics on el riu Túria és un símbol especialment significatiu. Des de l’assut de Mislata fins a la Patacona i les Casetes Roses, el barri xino, l’híper de la droga de Campanar, Natzaret, Montolivet o, per descomptat, Ciutat Vella, Lahuerta fa una exhaustiva radiografia urbana i humana d’una ciutat en procés de transformació amerada d’inacabables llistes de carrers, establiments, entorns urbans, personatges imaginaris i reals, del món de la música, la literatura o el periodisme, que empatitza amb els lectors. I, com deia Susan Sontag, amb un protagonista sofridor exemplar, escriptor fracassat, que connecta fil per randa amb l’audiència.
Al capdavall, ‘Noruega’ és una novel·la de formació (‘bildungsroma’) que arranca al barri del Mercat Central i l’establiment regentat per la família del protagonista —Salazones Sanchis. El salmón de Noruega— i recorre des de la marginalitat les venes de la ciutat a través dels ulls d’Albert Sanchis i la seua inexorable deriva cap al fracàs, incapaç de trobar el seu lloc en la vida. D’altra banda, sorprén el llenguatge pel seu dialectalisme que, fins i tot, pot semblar que distorsione en alguns casos la fluïdesa de la narració. No obstant això, el seu to directe, fresc i desinhibit, sense amaneraments ni impostures, compensa en gran part certa rusticitat expressiva. Qüestions a banda són els posicionaments lingüístics del protagonista i les seues ironies antifusterianes, polèmiques o no, però legítimes, en funció de la llibertat creativa de l’autor.
És ‘Noruega’ la gran novel·la de la ciutat de València? No, en la meua opinió no és la gran novel·la de la ciutat de València, però és una gran obra escrita amb audàcia, atreviment i valentia que explora les seues possibilitats literàries i posa en relleu que la ciutat del Túria pot ser un nínxol creatiu exactament igual que altres ciutats del món: cal esforç i talent. És un gran mèrit, si tenim en compte determinats prejuís atàvics. Convé no oblidar les obres de Ferran Torrent, Quico Mira, o dues novel·les magistrals (poc valorades, lamentablement) de Frederic Martí Guillamon: ‘El carrer de Rubiols’ i ‘La ciutat trista’ (Tres i Quatre). Rafa Lahuerta afegeix un punt de vista generacional diferent i una personal visió social i cultural.
Finalment, cal aplaudir l’èxit que ha tingut la seua publicació, inaudit en la literatura en valencià/català, sobretot perquè ha trencat barreres i ha aconseguit enganxar milers de persones que hem gaudit amb la lectura de les seues pàgines. I una qüestió important: ha demostrat en el món literari valencià —amb l’ajuda promocional indispensable de La Drassana— que és possible vendre amb les nostres novel·les i incrementar els lectors. Com deia Goethe, aquell escriptor que no aspira a vendre un milió de llibres és un cretí.
Aprofite l’avinentesa per a ressaltar també la magnífica acollida que han tingut pel nostre entorn lingüístic dos escriptors valencians: Joan Benesiu amb ‘Serem Atlàntida’ i Manel Baixauli amb ‘Ignot’. Han exhaurit edicions i han triomfat enllà de les terres valencianes i estan en procés de traducció a altres llengües. Són motius d’esperança, sens dubte, que alegren una mica la tristor en la qual semblem capbussats els lletraferits autòctons. Noruega, capital València? Qui sap, igual aconseguim algun dia que les nostres obres siguen de referència al país del salmó.
