Carlos Fabra torna als jutjats per haver amagat la seua fortuna. Trobada amb la Justícia que celebrarà amb igual entusiasme que ‘Els Ropper’ de la sèrie quan coincidien en casa. No és el primer polític tan segur de si mateix que descuida tota cautela i precaució a l’obrar. És la supèrbia del poder, eixe mecanisme interior que no admet la possibilitat de cometre cap error. Això creia Al Capone quan fou incriminat per frau fiscal. Error? Quin error? Fabra, fill, nét, besnét i rebesnét d’una dinastia de presidents de diputació amb una continuïtat ininterrompuda que no superen ni els Borbón, pertany a una nissaga de cacics provincials que se succeeixen en el càrrec des del segle XIX. Polítics així no escolten ningú i van tan sobrats que són imprudents. És un trastorn comú entre els governants que, borratxos de poder, perden el contacte amb la realitat. David Owen definiria aquests símptomes com a síndrome Hubris.
Fabra no tenia vareta màgica, ni capa negra, ni barret negre —negres només les ulleres que va convertir en signe d’identitat—, però tenia dots abracadabrants, és a dir, sorprenents: burlà les lleis naturals esdevenint receptor de varis premis de loteria. Inaugurà un aeroport sense avions que costa un ou, però a canvi estalvia un dineral en hostesses i controladors. ‘Set jutges, set’ —tal com anuncien les corregudes de bous— van intervindre en la causa que lidiava al Jutjat de Nules i van acabar al corral (traslladats a altres jutjats); angelets, ni un dels jutges era valencià i volien estar propet de casa segons el vicepresident del Consell General del Poder Judicial, Fernando de Rosa, que trencà el silenci —l’únic que li quedava per trencar— amb eixa perla en la columna de l’haver d’un CGPJ que n’acumula ja més que una joieria. Fabra, l’home que canviava de jutge en lloc d’advocat, invocarà un nou abracadabra per evitar la presó? Si se’n surt, enhorabona. I si no, sempre pot dir allò de Jesús Gil a Julián Muñoz: «De la presó se n’ix, de la misèria no».
