No és un fenomen nou, ni per això menys molest quan aplega. L’aigua –tan desitjada– en lloc de rentar carrers, fronteres i mobiliari urbà, deixa un llim, esvarós i apegalós, com la llacor.

Dissabte, assistíem al lliurament de premis de literatura i investigació Ciutat d’Altea, en la represa dels actes públics, i ho féiem en la plaça de l’Aigua, a l’aire lliure. La pluja, convocada en els parlaments que recitaven ‘Matèria de Bretanya’, feu acte de presència, imposant l’autoritat que la natura té innata i que als humans se’ns oblida arreu arreu.

Malgrat la pluja i davall de les mascaretes, els somriures dels guanyadors, Jordi Bosch i Ignasi Garcia Barba i de la guanyadora del premi Carmelina Sánchez-Cutillas, Elvira Cambrils, no mostraren cap senyal d’abatiment. Les mirades joioses, els parlaments elegants, per sincers i emotius, s’uniren al desig de voler tornar a ser en societat, compartint històries, com ha fet la humanitat des que precisament la paraula fabulada ens permeté transcendir. La paraula ens donà ànima.

La sorpresa vingué en adonar-nos que, amb l’aigua, hi havia l’extra del fang; i, de sentir-nos nets, passàrem a veure’ns bruts. Com la palla roïna, per verda o per humida, que en lloc de fer llum, fa fum, la pluja de fang és una apegalosa ironia.

I em vingueren al cap les frases fetes i els refranys amb el fang: de matèria primera de la humanitat a senyal de deshonra i indignitat «caure en el fang», ‘fugir del fang i caure en el tarquim’: «evitar un mal i caure en una situació pitjor» o encara ‘enviar a algú a pastar fang’: «expulsar-lo de mala manera, amb paraules despectives o violentes». Expressions que ens remeten a un món rural que encaixa molt malament amb els urbanites en què ens hem transformat. Hui ja no creem refranys. En coneixen cap de nou? Alguna frase feta sobre Internet?, o, encara cap refrany sobre automòbils o avions? No sé en quin moment hem perdut la necessitat de generar eixes unitats de significat, exemples, sentències, que ens ajudaven a explicar el món en què vivíem. Per sort, encara ens queden els aforismes, i un any 2022 per a recordar els bocins d’intel·ligència que va escriure Joan Fuster.

L’endemà, s’alçà un dia esplèndid, amb l’aire net, perquè la pluja amb fang, també s’endugué la brutícia de l’atmosfera.