Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Consol Castillo y Joan Mansanet, leyendo un cartel de una 'cebera'.

A. D. V.

Els debats identitaris soler acabar en frustració. Ningú és millor, ni pitjor, per haver nascut ací o allà. Com bon materialista històric, Joan Fuster provocà un discurs modernitzador en una societat agrària física i mental necessitada de canvis. Els suposats hereus polítics d’aquella visió avantguardista en porten anys maquillant els seus orígens uns, i altres simplement entregats als vaivens demoscòpics. Marejant amb un seguit de ‘-ismes’, segons la temporada de color i moda. Les seues aportacions de govern són a la defensiva. Açò no, i tampoc allò, mentre s’han especialitzat en un seguit de traïcions progressistes. Alejo Schapire ho explica bé al seu llibre. L’única aportació brillant sobre el que passa l’ha signada Joan Mansanet. Amb una conclusió endiablada que sosté que només importa mantenir el poder i després ja veurem que fer i com. Per això els antics essencialistes ara fan de pragmàtics.

La meditada renúncia a comptar amb les millors ments del país té conseqüències en diferit, perquè la direcció és proporcional a la poca rigorosa intel·lectualitat institucionalitzada. Fora d’un angle panoràmic, només els queda refugiar-se en el populisme cosmopolita de Baldoví, amb moltes reminiscències ‘lizondistes’ (es nota que comparteixen el mateix ‘micalet’).

Just ara es compleixen quaranta anys de la primera entrega de les pel·lícules d’Indiana Jones, aquelles memorables aventures de l’arqueòleg de dubtosa moral. Indy va entrar a la cultura popular amb ‘Raiders of the Lost Ark’ (’A la recerca de l’arca perduda’), una creació del genial George Lucas on un intrèpid Harrison Ford va darrere d’objectes màgics que estan en mans de malvats. Les seues peripècies criden l’atenció dels serveis secrets nord-americans i acabarà treballant com a agent governamental. L’entretinguda saga està farcida de paraules claus: arca, temple, croada i calavera.

Com que no son temps d’herois, intentar capgirar una organització horitzontal en vertical presenta molts riscos, sobretot quan el protagonisme esdevé massa acartonat i queda lluny del pretensiós i anunciat model del nacionalisme basc.

Compartir el artículo

stats