El passat dia 14 a Barcelona, un home de 58 anys es va suïcidar llançant-se pel celobert quan anava a ser desnonat. Aquest home, ajudat per Càritas, feia tres anys que estava a l’atur i no pagava el lloguer del pis des de juny de 2020. Degut a la seua situació precària, els Serveis Socials de l’ajuntament de Barcelona havien fet un informe de vulnerabilitat per evitar que se’l desnonara, però la justícia el va rebutjar.

Fa uns dies, a la concentració a la plaça de Colón de Madrid, els participants en aquest acte defensaven aferrissadament “la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, com afirma l’article 2 de la Constitució. Però els qui defensen la unitat d’Espanya, sempre s’obliden de defensar l’article 47, també de la Constitució, que proclama que “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat” i per això “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret”.

¿Per què els qui defensen l’article 2 de la Constitució, no defensen també (i més encara) l’article 47? Cal dir que la gent ni viu ni menja de la unitat d’Espanya, però sí que necessita una vivenda per poder viure dignament. Si els qui defenen la unitat d’Espanya defengueren igualment el dret de tothom a un habitatge digne, l’home que es va suïcidar a Barcelona encara estaria viu. I és que la gent més vulnerable no menja de la unitat d’Espanya ni de la monarquia, sinó que és la monarquia que viu dels ciutadans.

En el missatge amb motiu de la Jornada Mundial dels Pobres, el papa Francesc ens recorda que les persones més vulnerables no necessiten només almoines, sinó també justícia. Com necessitava justícia l’home que es va suïcidar quan la comitiva judicial va anar a desnonar-lo.

El 2014, el papa adreçà aquestes paraules als participants en l’Encontre Mundial de Moviments Populars: “Cap família sense vivenda! Cap llaurador sense terra! Cap treballador sense els seus drets! Terra, sostre i treball són drets sagrats”. I el papa afirmà també que “la solidaritat és lluitar contra les causes estructurals de la pobresa, és enfrontar els destructors efectes de l’imperi dels diners”. El papa s’adreçava als participants en aquest Encontre Mundial de Moviments Populars així: “Vostès tenen els peus en el fang i les mans en la carn. Tenen olor a barri, a poble, a lluita. Vostès no treballen amb idees, treballen amb realitats. Potser el seu crit incomoda perquè segurament es té por al canvi”.

Com ens recorda el papa en el missatge amb motiu de la Jornada Mundial del Pobres, “a causa de la pandèmia algunes persones estan patint gravíssimes conseqüències, de manera que les més vulnerables estan privades dels béns de primera necessitat”, com l’home que s’ha suïcidat. Per això el papa denuncia “un estil de vida individualista, còmplice en la generació de pobresa”.

Per als cristians no tots els articles de la “Carta Magna” tenen el mateix valor. Per això, molt per damunt de l’article 2 de la Constitució, els deixebles de Jesús hem de defensar l’article 47, pel fet que Jesús no parlà mai de la unitat d’Espanya, però la sol·licitud que hem de tindre pels pobres i pels qui sofreixen (Mt 25), constitueix el nucli central del Regne de Déu. Per això si no reconeixem i ajudem els pobres, si no fem justícia als pobres perquè puguen eixir de la pobresa, no som deixebles de Jesús.

Com diu el papa en el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial dels Pobres, “els creients quan volen vore Jesús en persona, sabem a on dirigir-se: als pobres”, que “representen la seua persona i remeten a ell”. Per això “els qui no reconeixen els pobres, traeixen l’ensenyament de Jesús i no poden ser els seus deixebles”.

Quan hi ha tants i tants pisos buits en mans dels bancs, és una immoralitat que persones vulnerables siguen desnonades i queden al carrer.

Només fa uns dies, l’arquebisbe Santiago Agrelo deia: “Si hem de lluitar, i hem de lluitar, no és per defensar creus de fusta, sinó perquè no hi haja crucificats...i si això vos sembla una utopia indigna de ser presa en consideració, aleshores lluitem almenys perquè nosaltres no crucifiquem ningú”. I és que sovint, com diu l’arquebisbe Agrelo, “ens hem inventat un cristianisme sense compromís ni passió pels pobres, un Evangeli que serveix per salvar-nos a nosaltres. Potser escandalitzarà alguns, però el que m’interessa és que els pobres tinguen justícia sobre la faç de la terra”. L’arquebisbe Agrelo continuava així: “El dia que em presente davant Déu, no em preguntarà si tenia moltes o poques ganes d’anar al cel, em preguntarà si vaig donar menjar al qui tenia gana, o beure al qui tenia set, i si vaig procurar un abric per al qui patia fred”.

Parlant dels immigrants que fa unes setmanes van arribar a Ceuta (unes paraules que també poden ser aplicades a les famílies desnonades), l’arquebisbe Agrelo deia: “Si pense en l’abraçada de la cooperant de la Creu Roja al jove que continua bracejant contra l’angoixa, pense en la tendresa de Déu amb els seus fills, en l’amor de Déu als seus fills, en l’abraçada de Déu als seus fills, en la bondat de Déu als seus fills. Qui haja embrutat aquella abraçada”, referint-se als qui la van criticar, “ha embrutat Déu”.

Com molt encertadament deia la Sra. Clara Pardo, presidenta de Mans Unides, cal que “aquesta crisi no siga una excusa per a deixar de costat a milions de persones, condemnades a la fam i a la pobresa”.

Davant el problema dels desnonaments, com he dit abans, és ben curiós que els qui defensen la Constitució, sempre s’obliden de defensar l’article 47. Per això als qui només defenen l’article 2, sobre la unitat d’Espanya i el 56, sobre la monarquia (amb un rei que “no està subjecte a responsabilitat” 56,3), els haurem de recordar que la Constitució consagra el dret a l’habitatge a l’article 47 i que la gent més vulnerable no viu de la unitat d’Espanya ni de la monarquia (el rei sí que viu dels espanyols), sinó que necessita una vivenda digna.