«I’ll send an SOS to the world my message in a bottle» (enviaré un missatge SOS al món amb una botella) no sols és una cançó de The Police. És el que fem molts valencians davant l’infrafinançament que patim: reviure la tradició del nàufrag que envia un SOS en botelles que llança a l’oceà de les xarxes sense saber a quins litorals arribarà. Són missatges llançats al mar de la denúncia pública reclamant un nou model de finançament. Milers de botelles suren sobre les aigües de la política espanyola a mercè de l’onatge que trenca a la dreta, quan governa el PP, i a l’esquerra quan governa el PSOE, perquè el SOS té destinatari obvi: el govern d’Espanya, Estat centralista amb revestiment autonòmic poc sensible a les necessitats del País Valencià, situat fóra del radar de prioritats del govern central.
Hem passat de Montoro a Montero —curiosa cacofonia— com de l’engany al desengany. Camaron caramel va dir un, caramel camaron ha dit l’altra. El primer ens va cantar una nana, la segona ens ha ballat un cancan. Quan no és pipi és caca. Tots dos ens han fet la viu-viu fins que hem descobert que l’oli taca, és a dir, que és allà en la capital on està el capital (cacofonia antipàtica, com totes les d’aquest paràgraf).
Al postergar ‘sine die’ la reforma del model de finançament la ministra d’Hisenda alça acta pública del seu fracàs. Així que, un cop metabolitze el fiasco, que el gestione com faria un gerent de fallides i presente la dimissió. Escudar-se en la falta de consens per deixar les coses com estan no és governar. El consens no garanteix la bondat d’una acció política. Si vol un consens a priori ja n’hi ha: el País Valencià pateix una balança fiscal negativa i un dèficit fiscal històric. Eixa és la realitat de partida. Si al final hi ha consens de les 17 comunitats, perfecte; i si no n’hi ha, el govern té la legitimitat i, sobretot, l’obligació per actuar. El missatge en la botella és a les mans del govern. Que siga valent i tire pel dret. No ho espere, però ho desitge.
