Cristians a la intempèrie, anarquistes encara fidels al federalisme i la democràcia directa, comunistes sense partit, septuagenaris que encara busquen, jóvens més enllà del veganisme o el parnàs animalista, gent tota irreductible en les seues conviccions, gent que encara lluita per un món millor perquè no li agrada este, gent que no sucumbix a les temptacions de l’escapisme, del sofà o de la dolça anestèsia del consum; persones totes que el darrer dimarts de cada mes complixen amb una cita ineludible: cal aplegar-se a les portes del quarter de Sapadors. Hivern o estiu, ploga o faça un sol que bada les pedres, any rere any, allí estan, impertorbables lluitant tots sols, profèticament, contra una de les darreres vergonyes d’Europa: els centres d’internament per a estrangers, més coneguts per l’acrònim CIE.
Si vostè té la pell blanca, no té per què preocupar-se per esta qüestió: gaudix d’un camuflatge elemental i pot passar desapercebut. I és que un problema entre els humans rau en el ser distint a la majoria, i al distint se’l reconeix de diverses maneres. Per exemple, la Inquisició espanyola i la Schutzstaffel eren obsesses perseguidores de la sang impura. Després, s’han seguit molts mètodes d’identificació dels altres, dels enemics. A partir, sobretot, dels anys vint del segle passat, hi ha els passaports com a sistema de classificació humana universal. Ara bé, entre totes estes ordenacions destaca el color de la pell. Si la seua epidermis és fosca llavors ja té tots els números de la rifa policial; és així.
Hi ha molts tipus de loteria, però en este cas, ¿de quin sorteig parlem? Diguem-ho de manera pulcra: aquell en què el premi consistix a què la Policia l’ature per demanar-li la documentació amb la fi de comprovar que el seu estatge al paradís espanyol siga legal. Si els seus papers no estan en regla, el seu destí potser siga el CIE. I, per molt aberrant que siga, i sé que em repetisc, qui més números té en esta tómbola obscena són les persones negres. Tan esgarrifós, tan monstruós, com real. Així de clar. No és cap consol; ans al contrari: esta monstruositat no afecta sols al nostre país. Els Estats rics -malauradament no són els únics- es doten de sistemes de ‘protecció’ cap als immigrants -els distints- que consideren una amenaça per a la seua seguretat. D’ací que utilitzen camps de concentració per ubicar estes persones mancades de papers oficials per al seu estatge a l’espera de la deportació al país d’origen.
I és que en les nostres ciutats malviuen milers d’immigrants que no poden exercir una faena legalment perquè una llei d’immigració, més que absurda, els seu impedix; resultat: treballen al marge de la llei i ocupadors sense escrúpols se n’aprofiten. Estos sers humans, els migrants, han hagut d’abandonar el seu país, sobretot, per motius econòmics, cosa per la qual, el problema de fons continuarà mentre els governs dels països rics no emprenguen accions encaminades a acabar amb la corrupció en els països africans. I açò no interessa perquè els tirans dels països pobres, però rics amb recursos, i les multinacionals precisen de les seues relacions simbiòtiques.
En el mes de maig ha hagut tota una sèrie d’entrades massives i il·legals de gent provinent del sud, sobretot a Ceuta. Sobre els motius d’esta onada immigratòria els propis components del Govern han oferit versions dispars i contradictòries. Cal reconèixer que el govern valencià, i obligat és ressenyar-ho, ha donat un pas endavant digne d’elogi, en mostrar-se disposat a acollir menors immigrants desemparats. Llavors han fet sentir la seua advertència, hòmens mesquins, tortuosos i d’acurada lletra, presentant els refugiats com una invasió de persones infidels disposades a acabar amb la nostra civilització i, per suposat, amb nosaltres també. I això ho diuen en un país construït amb el sediment de nombrosíssimes civilitzacions i de tradició secular d’emigració.
Ara bé, convindria canviar el discurs, canviar-lo en benefici propi. En el film ‘The Visitor’, de Tom McCarthy, Walter, un professor de literatura, de vida insípida, es troba amb una família sense papers. L’internament del jove en un CIE el farà sabedor de la teranyina burocràtica en què acaben els detinguts fins la seua deportació; llavors s’enfrontarà a problemes d’identitat social, immigració i comunicació intercultural, alhora que la seua vida prendrà un sentit que havia perdut ja feia anys. El film, una paràbola, mostra l’aportació de la immigració als individus i també a la societat.
Considerem que Espanya presenta una de les taxes de natalitat més baixes del món. El número mitjà de fills per dona està en 1,18, el creixement vegetatiu espanyol és negatiu des de 2012 i, en 2020, presentà un saldo negatiu de 153.167 persones. Amb este panorama, la immigració no és més que una oportunitat per repoblar regions desèrtiques -el rerepaís del Sistema Ibèric té la densitat més baixa d’Europa, inclosa Lapònia- i per assegurar-ne les pensions. Això pel que fa als aspectes econòmics; humanament parlant no pot considerar-se més que una benedicció la possibilitat de donar una oportunitat al nostre proïsme sense papers; no sols pel seu interès sinó, també pel nostre. Els manifestants de Sapadors ho tenen clar des de ja fa molts anys: i no s’equivoquen.
