Per acabar juny pensava escriure sobre el fi de les pessetes. Avui mateix és el darrer dia per poder acudir al Banc d'Espanya i bescanviar-les pels euros. Després de més de 18 anys amb l'euro encara queden oblidats a les butxaques o amagats sota un taulell més de 1.600 milions de pessetes que els seus propietaris han oblidat transformar en euros. M'atreia aquest tema del fi de la moneda inventada després de la Gloriosa, la revolució del 1868, pel català Laureà Figuerola. Però, de sobte, diumenge la portada de ‘El Mundo’ em va fer canviar de tema.
Encara no m'havia tret dels ulls les lleganyes de la son quan la portada del diari madrileny era tot un cop a les notícies dominicals: “Nuestra sentencia del 1-O está muerta en Europa, la batalla está perdida”, i al subtítol ens feien saber que la notícia venia de magistrats del Suprem, sense identificar l'autor de la frase que obria a tota pàgina la portada dominical del diari madrileny. On ha quedat aquella fatxenderia que semblava ser part de l'ADN dels magistrats del Tribunal Suprem?
En pocs dies la sentència que condemna a llargs anys de presó a polítics catalans i representants de les dues més importants entitats civils de Catalunya ha rebut fortes crítiques. Crítiques que començaren tan bon punt es va conéixer una sentència que, a parer de diversos especialistes i catedràtics en matèria penal, tenia molts punts obscurs. El primer avís va arribar l'octubre passat quan l'Audiència Nacional absolia el major Trapero de les acusacions de desobediència i sedició. Sentència que diferia totalment del discurs mantingut pels fiscals del Suprem i de la dictada per la Sala presidida per sa senyoria Marchena.
Però al Suprem les togues continuaren tranquil·les, no els preocupava que alguns col·legues discreparen. L'orgull de tindre la toga planxada i sense taca els feia caminar encara amb la cara ben alta. Però fa poques setmanes els vents favorables a Marchena i el seu ‘team’ van virar: dos magistrats del Constitucional amb el seu vot particular van fer una acurada crítica de la sentència firmada per Marchena i els seus companys de Sala. Sabien que les raonades critiques i discrepàncies en forma de vot particular arribarien algun dia al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. Però pels passadissos del Suprem encara es respirava tranquil·litat, encara anaven amb el cap alt pensant que amb la seua sentència havien salvat la pàtria. S'aferraven a la taula de salvació de certa premsa i als crits de “a por ellos” arribats des d'algunes institucions i d'una part de l'opinió pública.
Emparats en la seua prepotència no esperaven que Europa els cridara a l'ordre, i quan van saber que el Consell d’Europa anava a deixar la seua sentència bruta com un drap, van córrer a demanar aixopluc a papà Estat perquè aquest els alliberara de quedar amb les vergonyes a l'aire. De res van servir les maniobres del Govern de Sánchez per evitar la resolució del Consell d'Europa que fa uns dies ha reclamat a Espanya l'alliberament dels presos i la retirada de les euroordres, entre altres coses. Aquest dictamen va guanyar amb 70 vots favorables, 28 en contra i 12 abstencions. Cal recordar que els objectius del Consell d'Europa són la defensa de la democràcia i els drets humans.
La clatellada al bescoll dels magistrats del Suprem ha ressonat amb força i això els ha deixat la moral i les punyetes de les togues per terra. Però són “inasequibles al desaliento”, com deia José Antonio, ideòleg de la Falange, i ja deuen estar movent fils per menysprear I desacreditar la justícia europea. Segurament aviat sentirem a dir que ens tornen a parlar, en blanc i negre, com el NO-DO, del contuberni contra Espanya.
