Si en alguna cosa coincidien els valencianistes d’abans i després de la guerra era en la unitat de la llengua i en la convicció que no hi hauria cap futur, per a la llengua i per als països que la parlaven, si no era un futur compartit. Les discrepàncies venien a l’hora de donar nom a aquesta llengua i al conjunt de territoris on es parlava. En el passat, el terme de «llemosí» o de «llengua llemosina» havia fet el seu paper. Però al segle XX l’adjectiu sonava ja arcaïtzant. Nicolau Primitiu Gómez Serrano va proposar el nom de bacavès (de balear, català i valencià) per a la llengua i Bacàvia per al conjunt del territori. Ningú no li va fer cas i fins i tot s’ho van prendre a mofa. Si s’hi afegia també el Rosselló i l’Alguer, deien, l’acrònim seria Rosalbacavés, i això sonava poc seriós, més propi d’una cupletista (Rosalba Cavés) que no d’una llengua. Tanmateix, ningú no ha fet escarafalls davant altres propostes similars com el Benelux (acrònim de Bèlgica, Nederlands i Luxemburg), Tanzània (de Tanganyika i Zanzíbar) i fins i tot Pakistan (nom format amb les inicials de Punjab, Afgània, Kashmir, Sind i la terminació ‘istan’, que significa país i fa referència al Balutxistan). Un altre senyor de Sueca, Joan Fuster, conscient de la importància de la «qüestió de noms», proposà el terme de ‘Països Catalans’ perquè reconeixia al mateix temps la unitat de la llengua –el ‘català’– i la diversitat dels territoris –’països’– que la parlen, enfront d’altres denominacions emprades en el passat. La insistència en la importància de la llengua tenia el seu sentit si tenim en compte que és el principal tret diferencial i identificatiu dels valencians (l’aprenentatge i ús del ‘valencià’ ha estat sempre la mostra més visible d’integració dels valencians immigrats). Com ens recordava també Manuel Sanchis Guarner, «no som una raça, sinó una cultura», i això explica el pes i la importància dels elements culturals –inclosa la llengua– en l’autodefinició i la consciència nacional dels valencians.
Menys atesos han estat, en canvi, els elements materials, econòmics i d’infraestructures i, sobretot, d’interessos comuns, que podien compartir els territoris que ja comparteixen una llengua, una cultura i una història comunes. No cal insistir en la virulència amb què els sectors més reaccionaris de la societat valenciana atacaren els postulats fusterians per tal de debilitar electoralment les forces d’esquerra, acusant-les de «catalanistes» i posant en qüestió la seua «valencianitat». I això explica moltes de les renúncies dels anys de la Transició, començant per les retallades en l’Estatut de Benicàssim i continuant per la incomoditat amb què, ben sovint, els successius governs progressistes valencians han afrontat les relacions i la col·laboració amb Catalunya i les Illes Balears, sobretot en matèria cultural i lingüística. La cooperació ha estat més fluïda en l’àmbit de l’economia i les infraestructures, en particular en el suport conjunt al corredor mediterrani i la defensa dels interessos comuns, enfront d’una organització de l’estat centralitzada i radial. No és estrany que hagen vingut d’ací, i de la necessitat d’una major col·laboració entre Catalunya i el País Valencià, les propostes en favor d’una Commonwealth catalano-valenciana o mediterrània, que han estat molt ben acollides tant pel món empresarial com pels governs de les tres comunitats. El primer a llançar la idea va ser el geògraf Josep Vicent Boira (autor del llibre La Commonwealth catalano-valenciana. La formació de l’eix mediterrani al segle XX, publicat el 2010), per a qui la llengua i la cultura, tot i la seua importància com a trets identitaris distintius, no són suficients per a garantir o defensar els interessos materials compartits en aquest moment de globalització. Aquests interessos comuns es veurien millor defensats amb una cooperació econòmica estable i fructífera entre València i Barcelona, el País Valencià i Catalunya, els empresaris i les cambres de comerç dels respectius territoris, en el marc del que denomina «l’eix mediterrani», que ofereix a ambdós països «una darrera i gran oportunitat de reforçar els seus lligams econòmics i socials i construir una megaregió de vocació i ambició europea».
És cert que la normalització de relacions en el terreny econòmic, amb els empresaris valencians convençuts que l’anticatalanisme ha estat i és un mal negoci, no s’ha traslladat encara al polític, però, com recorda Boira, les nostres societats són molt més que un govern o un altre: són empresaris, són universitats, són mitjans de comunicació, és la seua societat civil, són els seus ciutadans. En tot cas, la proposta ha obtingut un important ressò en els cercles empresarials valencians i en els mitjans de comunicació, i també ha estat ben acollida en el govern valencià. El mateix president de la Generalitat, Ximo Puig, proposava recentment una «aliança» catalano-valenciana per a «reinventar» Espanya, una Commonwealth mediterrània, a la qual també s’han adherit la presidenta del govern balear, Francina Armengol, i el Partit dels Socialistes de Catalunya, basada en la idea clau que ningú no pot defensar els seus interessos a Europa de forma individual. La novetat és que, aquesta vegada, la fórmula compta també amb el suport dels cercles empresarials, tot i les crítiques i desautoritzacions per part de la dreta política i mediàtica. Al capdavall, la Commonwealth mediterrània o catalano-valenciano-balear, tot i el seu èmfasi en els aspectes materials, l’economia i les infraestructures, no deixa de ser, també, una proposta política. Una proposta de futur compartit, enriquida ara amb nous ingredients, nous arguments i nous reptes, que ens recorda de nou com d’important és i continua sent la «qüestió de noms».
