El 28 de juny es va signar un acord entre el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions i els agents socials, CEOE, Cepyme, CC OO i UGT que pretén garantir la sostenibilitat i la suficiència del sistema de pensions amb propostes com: establir com a factor de revalorització de les pensions l’IPC mitjà de l’any anterior; l’augment de les penalitzacions per jubilació anticipada voluntària i involuntària; incentivar la jubilació demorada i la jubilació activa; adaptar la cotització de les persones autònomes als ingressos reals; la separació del finançament de les despeses impròpies de la Seguretat Social; i la inclusió d’un factor d’equitat intergeneracional.
Cert és que l’establiment de l’IPC com a indicador per a la revalorització anual de les pensions garanteix, a priori, el manteniment del poder adquisitiu de les pensions actuals; d’ahí, però, a parlar de suficiència, hi ha un abisme. No creiem que amb una pensió mitjana de 1.030 euros estiga assegurada la cobertura de les necessitats que hui exigeix el que, socialment, es pot considerar una vida digna. A més, sempre es parla de la suficiència en un context actual i no mai des d’una perspectiva de futur perquè, segurament, a 15 ó 20 anys vista l’escenari serà molt diferent, sobretot si tenim en compte la precarietat del mercat laboral instaurada amb les crisis de 2008 i 2020.
Per altra banda, i pel que fa a la sostenibilitat del sistema públic de pensions, també mantenim serioses discrepàncies amb les propostes de l’acord. En primer lloc, perquè es dona per inamovible que la caixa de les pensions no pot finançar-se, com qualsevol servei públic o prestació pública, amb aportacions complementàries dels Pressupostos Generals de l’Estat. En segon lloc, perquè les mesures aplicades per donar suport a aquesta sostenibilitat, sempre van orientades a retallar el dret a una pensió i no mai a millorar els ingressos de la caixa de les pensions amb increments del salari mínim interprofessional, en combatre l’atur i en millorar els salaris amb una reconversió del sistema productiu o en derogar les reformes laborals.
Arribats ací, cal fer un incís en el factor d’equitat intergeneracional. Un factor de correcció de les pensions que està per determinar però que, curiosament, es dona un termini de cinc mesos per a la seua negociació amb els agents socials i, en cas de no haver acord, serà el Govern el que decidirà la seua configuració. És a dir, s’atorga un xec en blanc a l’Executiu i, en aquest cas, sí sabem què pensa el Govern sobre el seu contingut perquè al ministre José Luis Escrivá, en un acte fallit, se li ha escapat que la generació del ‘baby boom’ haurà de triar entre cobrar menys pensió o treballar més temps.
El problema és que plou sobre banyat. Escrivà té la memòria curta i no recorda que no s’ha tocat ni una coma de la reforma de les pensions de 2011 i, per tant, les futures persones pensionistes de les generacions del ‘baby boom’, ‘millennials’, ‘centennials’ i aquelles que puguen vindre, no ens jubilarem als 65 anys sinó als 67, el període per al càlcul de la pensió no serà de 15 anys sinó de 25 anys i haurem d’haver cotitzat 37 anys i no 35 per tenir dret al 100 % de la pensió. Unes clàusules restrictives que sumades al context actual de precarietat laboral, configuren una perspectiva fosca per a les futures generacions de pensionistes.
Per tant, afegir el factor d’equitat és carregar massa les tintes sobre les pensions d’una determinada generació i, en definitiva, de totes, perquè està meridianament clar que abans el factor de sostenibilitat i ara el factor d’equitat, no són més que diferents noms per a una mateixa política de retallades en matèria de pensions i que no acabarà amb la generació del ‘baby boom’. Les futures persones pensionistes de les generacions X, Y i Z afrontaran nous factors de correcció amb noms eufemístics que convidaran a complementar una pensió pública testimonial amb plans de pensions privats.
En definitiva, afrontem una vegada més una nova amenaça al sistema públic de pensions i rebel·lar-se contra aquestes polítiques antisocials no és responsabilitat d’una generació, sinó de totes; perquè totes, en un moment o un altre, serem ‘baby boomers’. No podem acceptar que les pensions siguen la moneda de canvi per rebre els fons europeus del pla de recuperació; uns fons que serviran per a engreixar els beneficis i el poder de les elits econòmiques i financeres i que mai es traduiran en millores socials. En conseqüència, ha d’haver un compromís col·lectiu de la classe treballadora per mostrar, amb una mobilització massiva, el rebuig a una política de retallades de drets socials i, en particular, de les pensions.
