Visca la banda!

La crisi soci-sanitària d’aquestos anys 20 del segle XXI ens mostren un camí insòlitament abundant d'oportunitats que, si es vol, poden conduir al col·lectiu bandístic a un nou espai de creixement.

La Comunitat Valenciana és un paradigma exemplificador de l'activitat musical a través de les societats musicals amb una banda com a estendard musical. De manera concomitant, han propiciat el sorgiment d'altres realitats musicals com són l'orquestra i el cor, que si bé no gaudeixen encara (sobretot el cor) d'una acceptació igualitària, sumen en el procés evolutiu de les esmentades societats musicals però també de la societat civil en general.

En aquest territori, el nombre de bandes és creixent a causa de diversos factors, uns més favorables per a la comunitat musical que uns altres, a saber: creació d'agrupacions en nuclis d'amb escassa població, normalització de l'assignatura de Banda en els conservatoris o escissions d'agrupacions. Aquest últim, una realitat on en municipis amb ja de per sí escassos recursos per a la fonamentació d'una banda es divideix en dues per afinitats polítiques, perden una oportunitat de creixement i arriben a un marc fal·laç on tots perden.

La política no ha estat aliena a la construcció del relat bandístic, no sols en la ruptura comunitària d'una agrupació donant lloc a la formació per escissió d'una segona. Les bandes de música deurien d'ostentar la substància primordial de la fraternitat atès que tot perfil social té cabuda si l'objectiu comú és la música. Obrers, professionals o estudiants han compartit històricament un espai més enllà de la seua tendència ideològica, religiosa o sexual amb l'únic objectiu que el de fer música. La banda, per tant, suposa un model de societat ideal on la diferència suma. Nogensmenys, cada vegada és menys freqüent l'idil·li de les idees contrastades portant a no poques agrupacions a la ruïna social ora per incapacitat ora per inquirida dels seus gestors.


Res més aliè a la música hagués d'estar el factor polític, el acovardiment de les idees o l'arraconament de la llibertat o l'abús de les desicions intestinals que determinen un punt d'inflexió irremeiable i irreconciliable. Les comissions de músics d'una banda, la directiva per un altre i, en un tercer pla i com a figura contemplativa, el director o directora no han sabut encara establir un fil gestor que els porti a un lloc millor. La tradició, magma valuosíssim per al manteniment de les estructures socials, no és suficient per a avaluar les necessitats que la banda del futur (i ja del present) reclama.

Cal destacar la inclinació que algunes bandes estan ostentant cap a una gestió global de les societats musicals i d'aquestes amb la ciutadania, cada vegada més lluny de la realitat musical de la seua localitat. Són, no obstant això, les que d'una manera inequívoca s'estan posicionant com a garants del manteniment social dels seus músics en un moment històric tan delicat. Aquests nobles intents passen desapercebuts en la mar mediàtica, però no per a les persones que són pròximes i que es beneficien dels assoliments atès que en elles i en la seua petita comunitat redunda. Vivim, però, en un món de màgica exposició on l’objectiu vital està més a mostrar que en oferir. en parer que en ser.

Els directors i les directores estem sempre de pas. Aquesta incontestable realitat no sembla tenir calat en la consciència dels professionals que ostenten el càrrec i que, sens dubte, els donaria una bona pista del camí a recórrer per a deixar un llegat allà on treballin. La sortida dels directors i directores és, de manera generalitzada, traumàtica. Les il·lusions de tots dos costats s'erosionen per una falta de principis organitzatius bàsics que vertebrin la vida musical de la societat musical i la convicència amb els seus mestres.

Una banda no es dirigeix. Una banda es construeix. El perfil d'artista dura el que dura un concert. La resta, és treball, gestió i formació com a motor de progrés. Una formació transversal, profunda i amb el focus posat en les necessitats de cada societat musical. Cal una formació individualitzada i concreta que abraci conceptualment una formació integral del director o directora. I, sobretot, el foment d'un pensament crític per part dels músics independentment del seu bagatge artístic, intel·lectual o sentimental. El director o directora, com a punt focal de la comunitat musical que engloba una banda ha de ser proactiu cap a una emancipació de l'agrupació que la faci cada vegada menys interdependent políticament i més pròxima a la ciutadania. A més, ostentar una llibertat de criteri que difícilment es pugui corrompre, que segueix a la banda en un marc referencial d'innovació, creativitat i cada vegada menys convencional.

Fa anys, quan dirigia una banda “de cuyo nombre no quiero acordarme”, vaig programar el concert d'estiu a partir d'obres inèdites (tant en els seus títols com en els seus estils) il·lustrades per un actor que va introduir una narració poètica. Vam portar una arpa, instrument que mai abans havia estat vist per la major part dels músics, un piano (ara és més habitual) i vam establir un guió argumental que dotava al concert d'un halo màgic. El concert tindria lloc en la plaça del poble on, segons m'havia indicat no sense irritació el president -músic de la banda per més informació- el públic estava esperant que toquéssim pasdobles i sarsueles (dit sigui de pas, gèneres musicals que m'apassionen). No vaig dir res, vaig baixar el cap i em vaig disposar a pujar a l'escenari. En acabar i després de relaxar-se l'efervescència del públic en peus obligant-nos a realitzar almenys 3 “bises”, es van anar acostant algunes persones de diferents edats per a felicitar-nos. Alguns, amb els ulls humits repetint l'argument que no sabien que una banda podia emocionar tant. Incòmode, el president se'm va acostar per a dir-me en un to prou alt per a fer-se sentir “que sàpigues, que al batle, al mosseny i a mi no ens ha agradat gens ni mica”. Vaig saber, en eixe precís moment, que havíem triomfat.

Les forces vives continuen operant en algunes localitats atorgant tanta protecció com control a les bandes. Xarxes clientelistes, processos cacics… continuen tenint la seua quota de participació. Sota el jou metafòric de la subvenció, no poques bandes viuen, precisament, subjugades. La llibertat no ha de ser un risc. No ha d'habitar la por. Com que una agrupació musical que representi amb altes cotes d'efectivitat al seu municipi serà sempre millor que si escassament transita els carrers del poble en una asfixiant processó de la dependència amb la llosa del partit que sota la seua governança tracti de créixer. Les bandes han d'emancipar-se de tota filiació i, sobretot, tutela. Crear espais formatius paral·lels, innovar en repertori i conceptos escènics, crear cercles concèntrics on la creació tingui lloc, implicar a la ciutadania en les en les seues activitats i convertir les obligacions dels actes religiosos en opcions lliurement triades.

Aquesta visió ha de ser compartida i, per tant, encapçalada pel seu director o directora qui, en el millor dels casos, no hauria d'estar al capdavant d'una agrupació més de 4 anys, suficients per a dur a terme un projecte didàctic, artístic i social. De fet, el nou paradigma, en requerir una especialització més enllà de l'estrictament musical per part de qui dirigeix la banda, serà molt nutritiva amb la possibilitat de rotació de diferents directors, deixant la figura del director o directora titular com un ressò residual del passat.

Posem per cas la meua comarca, l'Horta Nord. Amb una superfície aproximada e 140 km², una població de més o menys 230 mil habitants i 22 municipis la densitat de músics és molt superior a la d'altres comarques de similars característiques. Solament els municipis que la línia 3 del metro de València uneix des d'Alboraia fins a Rafelbunyol -a penes 12 quilòmetres- conté 10 bandes (algun poble en té 2) És necessari un número tan gran d'agrupacions? És viable des d'un punt de vista econòmic, social i artístic? Tindria sentit mancomunar els serveis bandístics per comarques i tenir menys bandes però més nodrides, productives i viables? No tindria més valor que les 10 bandes esmentades poguessin unir-se per a conformar, com a màxim, 3, potser 4? Més enllà d'una saludable revisió del concepte d'identitat i cops en el pit, sembla inoportuna una revisió del concepte de societat musical més integradora, sumativa i fraternal? Podria, no obstant això, mantenir-se la identitat local mitjançant l'acció d'assajos seccionats, abanderats per joves aprenents de direcció i dotar les agrupacions més professionalitzades a directors i directores, efectivament, més professionals amb l'objectiu de propiciar millors resultats? És més, cada municipi podria mantenir la seua Escola de Música, tan essencial, per a una formació veritable ment integral dels joves músics, augmentant la participació del públic mitjançant programes d'apreciació musical així com mitjançant la creació d'espais formatius en gestió per a directives i de direcció per als futurs professionals de la batuta.

Per a això, una veritable associació de directors i directores professionals, articularia la rotació controlada en termes de qualitat en les diferents bandes sumatives resultants. Aquest model propiciaria una major activitat dels directors i directores i, el més important, amb un major nivell de competències tant musicals com de gestió. A més, amb un veritable associacionisme ben reglamentat i regulat, s'evitaria l'intrusisme i l'amiguisme, tan arrelat en el nostre ecosistema musical. Tot redundaria en una major ocupabilitat, per tant, en assoliments econòmics.

En paral·lel, les directives, també estarien marcades per un major aprofitament de les seues competències mitjançant una formació contínua en gestió cultural, deslligada de l'acció mediadora dels ajuntaments. Tot això desembocaria en una major seqüenciació didàctica, mitjançant la creació en totes les seccions resultants de bandes de diferents nivells educatius, cosa -malauradament- cada vegada més residual.

Fins i tot, a risc de ser injust mitjançant la generalització, faig notar que no poques bandes han anat reduint o eliminant la realitat de les bandes juvenils (molt més les infantils) amb el vacu argument de nodrir les bandes ‘grans’. Tot això ha comportat a un menyscapte del nivell d'aquestes i de la desaparició d'aquelles. Només les bandes històricament més potents han mantingut les seues estructures sanejades per a un procés de creixement musical i social sostenible. Precisament, el que el model mancomunat suposaria en el curt termini.

Queden dues potes fonamentals en l'organigrama bandístic. Un, el dels compositors i compositores que veurien augmentat per dalt (més nivell i possibilitats expressives) i per baix (major teixit juvenil i infantil). Per últim, i no per això menys important, és la del públic, element catalitzador, essencial i tangencialment tingut en compte. Amb mapa musical ajustat a la realitat del territori, l'agent més beneficiat seria el del púbic que veuria les seues expectatives complertes. Si dotem de qualitat al públic aquest adquireix criteri i amb criteri, la seua exigència, redundarà en un món de les bandes de música evolucionat, transcendent i influent en la nostra societat i en la nostra vida.